Quan ens buiden la cartera
Fa molts anys que hi ha un dèficit fiscal brutal en les relacions de Catalunya amb l'Estat espanyol. Podem trobar-ne els precedents en el segle XIX i continuar trobant-ne referències en els anys següents. Però no va ser fins a l'últim quart del segle XX que es van conèixer les balances fiscals.
Aquestes ens diuen que una mitjana del 8% de la riquesa generada pels catalans –l'anomenat producte interior brut–, ingressada a la caixa de l'Estat en forma d'impostos, no torna a Catalunya, i s'inverteix a la resta de l'Estat seguint criteris d'un govern espanyol en què els catalans tenim poques coses a dir.
Es pot discutir el mètode de càlcul d'aquelles balances i fer-ne variar lleugerament la xifra de mitjana, però no hi ha cap economista seriós a Catalunya que en negui l'evidència. Quan un dels partits perifèrics del Parlament de Catalunya fa riota de les balances fiscals o quan el senyor Griñán, president de la Junta d'Andalusia, fa el mateix, demostren que o són uns ignorants o uns sectaris.
Fa molts anys que coneixem l'existència d'aquest dèficit brutal, però el seu significat entre la població no s'ha assumit fins que ha arribat una greu crisi econòmica. Dit d'una altra manera: no ens hem adonat que ens buidaven la cartera fins que hem trobat que no teníem diners per pagar. Abans, sempre ens quedava alguna cosa per anar tirant i érem tant deixats que no sabíem els diners que hi portàvem.
Es parlava dels diners de la Generalitat com si fossin els d'una institució que no té res a veure amb la nostra vida personal i els serveis públics que rebem. Ara hem comprovat que una mà forastera s'endú els diners i ens hem indignat perquè ens toca el voraviu; i encara més quan hem sabut que algunes comunitats receptores de diners del conjunt de l'Estat, procedents en bona part de Catalunya, no tenien els mateixos deutes ni tampoc havien de fer les retallades que s'imposen a Catalunya.
Hi ha dos fets que no tenen res a veure però que s'entrellacen. El primer és una afirmació política i un sentiment: som una nació i tenim dret a decidir. La segona és el maltractament que històricament Espanya ha donat als catalans, des de fa segles.
Podria ser que no hagués estat així i que Espanya hagués tractat molt bé la que ha estat la seva “fàbrica” i motor econòmic. Aquest bon tracte no hauria anul·lat el sentiment nacional i el dret a decidir. Però quan hem tingut consciència que ens han buidat la cartera és quan el sentiment nacional ha crescut amb força. Personalment, hauria preferit que haguéssim arribat a la mateixa conclusió per raons més objectives, però també és comprensible.
En tot cas, tenim un dèficit fiscal insuportable reconegut per una majoria social i per la pràctica totalitat dels membres del Parlament de Catalunya, així com una proposta de pacte fiscal aprovada per una majoria àmplia. És un pas endavant.
