Dret a decidir i Jocs
Per a les generacions actuals, el 1992 va ser l'any en què Catalunya ha estat més a prop de disposar d'un comitè olímpic propi. La celebració, a Barcelona, dels Jocs va desfermar l'imaginari col·lectiu i el somni d'una delegació catalana, abanderada amb les quatre barres desfilant en la cerimònia d'obertura, i Els Segadors sonant en algun pòdium es contemplava com una realitat pròxima.
Segurament perquè ho teníem tan a tocar de la mà, immediatament després dels Jocs de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, va afanyar-se a impulsar una modificació de la carta Olímpica que, de fet, exclou que Catalunya pugui participar directament en uns Jocs perquè no és un estat. Com tantes vegades ocorre en tants altres àmbits, Catalunya va contribuir decisivament a fer els millors Jocs de la història i, en recompensa, se li va barrar el pas a ser membre de ple dret de la família olímpica. Actualment, amb el rescat econòmic de Catalunya, és semblant: amb els diners de més que Catalunya paga a l'Estat, Espanya ens rescatarà i encara ens cobrarà interessos.
Del 92 fins als Jocs de Londres 2012 han passat vint anys i del Comitè Olímpic Català no se n'està parlant gaire o gens. No ens hem de pensar que el tema hagi deixat d'interessar a Catalunya, sinó que el nostre país ha madurat. En l'actualitat ja sabem que, per a l'esport, per a l'economia o per a qualsevol altra matèria els únics esforços que hem de fer són els adreçats a la consecució d'un estat propi. Si no n'hem de dir “independència” perquè és un concepte arcaic, no en direm “independència”: simplement n'hem de dir “estat propi”, tan arcaic com Alemanya, els Estats Units o Espanya. I hem d'entendre l'estat propi com un mitjà, no com una finalitat, perquè necessitem un mitjà per subsistir en el segle XXI.
Al costat de l'independentisme estrictament econòmic que s'està imposant en el moment actual, també hi ha un independentisme nostàlgic; però que no té a veure amb la nostàlgia d'un temps passat (el de fa tres segles o el de l'edat mitjana) que ja no tornarà, sinó amb una nostàlgia de futur, del futur que podem assolir a partir de l'assoliment de l'estat propi.
Mentrestant, ens hem de prendre l'estratègia de l'estat propi amb dues condicions imprescindibles: fer la feina ben feta i fer-la amb un xic de bon humor. El mateix humor que practiquen alguns mitjans d'informació, per als quals, a les 14.39 h, “la nadadora española Mireia Belmonte se ha clasificado para la final...” i, a les 22.34 h del mateix dia, “la nadadora catalana Mireia Belmonte ha sido última en la final...”.
