Enemic difús

Per al·ludir-hi, no cal esperar que, tal dia com avui d'aquí a dos anys, es compleixin els cent anys justos de la data convencionalment assumida com aquella en què va esclatar la gran guerra. Cap motiu no hi ha per sentir nostàlgia del trasbals bèl·lic que va liquidar tota una època que, dit des de la naïveté alienada més que no pas des de la lucidesa càustica, va ser adjectivada amb el nom de belle.

Si no fos perquè...

Si no fos perquè, mal sigui retrospectivament, sempre podríem exultar amb Apollinaire pel fet d'haver viscut llavors, où finissaient les rois.

Si no fos perquè, almenys en aquella avinentesa, prou s'hi valgui exaltar la causa d'aquella gran nació en l'idioma de la qual escrivia Freud i que, sempre d'acord amb ell, era la que menys havia infringit, per comparació amb les altres, les lleis de la Humanitat.

Si no fos perquè, en definitiva, tot i el daltabaix desfermat entremig dels nacionalismes burgesos delirants, hi havia tot de raons perquè, des de la desraó respectiva, tothom tingués clar qui era l'enemic, el seu enemic.

Ara, per contra, es demana el comú dels mortals, qui és l'enemic en l'actual conjuntura? En versió local: el Bitllet, l'Estona, el Canh, l'Ataconador, la Molinera? En versió internacional: Frau Angie, els PIGS, el capitalisme (financer, especulatiu, borsari)?

Hi ha res o algú en qui focalitzar la culpa de tanta desfeta? Quin enemic més difús no és aquest que ens assola?

Altrament: amb certs amics, quin menester hi ha d'enemics, precisos o borrosos? Dos diaris hi ha compartint una mateixa i única llengua. Coincideixen en res més? L'un organitza un concert sonat (un foc d'encenalls més, però bé, tot fa caliu). L'altre li dedica un simple requadret d'últimes pàgines. Entre els enemics dels catalans, no figuren en gran mesura bona part d'ells mateixos?

Símptoma inequívoc de feblesa: no saber qui és l'enemic.