Els costos fiscals de la crisi

Sens dubte no és equitatiu el repartiment actual dels costos de la crisi entre els més privilegiats i les capes més fràgils de la població, i encara més essent els primers més culpables que el segons del desori en què vivim. Com que sovint la brevetat no permet fer justícia del que comporta una imatge completa dels pros i contres de les propostes, voldria avui que els diferents arbres (els detalls de la consolidació pressupostària) no impedissin de veure el bosc (que les conseqüències fiscals no les paguin justos per pecadors).

La sensació que els causants de la crisi se'n surten bastant indemnes és estesa. El fet que alguns gestors de caixes i bancs comencin a ser perseguits per la fiscalia, per cert contravenint els qui han acusat de passivitat el supervisor, no neteja encara suficientment la sensació que els responsables de preservar els interessos col·lectius no hem fet prou bé la feina. Una justícia garantista, uns entramats financers de mal desfer –amb els grans despatxos jurídics al darrere–, i confrontats aquests amb les capacitats limitades de qui té els recursos tan sols del servei públic, per molta vocació que hi posi, envers la cobdícia de qui persegueix muntanyes de guany, fa per un combat prou desigual. Contraposar els sous del consellers dels ens supervisors públics amb els corresponents dels supervisats hauria de ser suficient per entendre el que dic. Consultors internacionals que interpreten, acords legals que tanquen contractes blindats i grans despatxos que litiguen protegeixen avui encara, amb escarni, indemnitzacions milionàries de qui ha portat a la ruïna bona part del sistema financer. Del regulador se'n pot dir que no n'ha sabut prou, però mai que ha estat tolerant i ha participat de manera còmplice dels beneficis dels regulats. Basta mirar la sortida econòmica de l'exgovernador del BdE respecte de la dels directius de la majoria de caixes per comprovar el cas.

De manera que més enllà de reconèixer els errors comesos i perseguir allà on sigui possible les responsabilitats de cadascú, cal exigir a la política, sobretot per part de la ciutadania, que les conseqüències de la crisi es reparteixin d'acord amb les responsabilitats en crear-la, i a més, de les capacitats per fer-hi front. Una autèntica croada contra l'evasió fiscal i les seves indulgències, contra l'elusió fiscal, no delictiva però sí sancionable socialment, i l'exigència d'una tributació més d'acord amb les possibilitats econòmiques de cadascú, és del tot requerit per redistribuir-ne les càrregues fiscals derivades. I si en la dura realitat imposada que ens toca viure de les consolidacions fiscals no s'han només de redistribuir les càrregues, sinó fins i tot augmentar-les, ben segur que ho hem de fer des de la justícia fiscal. De manera que si els impostos s'han de pujar, tot i les negatives conseqüències previsibles sobre el consum, la renda i la reactivació, s'ha de gravar més el patrimoni i les diferents modalitats de renda de capital que la renda del treball. Ben segur que pujar aquesta fiscalitat té conseqüències negatives, sobre l'estalvi, l'assumpció de risc.., però unes són més injustes que altres.

Gravar la renda en general vol dir avui gravar salaris. La meva identificació de qui és ric és avui la de qui no paga impostos; és a dir, qui realment té prou diners per estalviar-se així més que el que ha d'abonar per una consultoria que li faci un bon arbitratge fiscal: elusiu, no delictiu. Tapar per tant aquests descosits jurídics és del tot prioritari. Reintroduir el gravamen sobre les societats patrimonials no directament vinculades a l'activitat productiva hauria d'estar també a l'agenda, així com establir a l'impost sobre els beneficis d'empreses un tipus creixent per a bases més altes, amb eliminació de bona part de les deduccions derivades de l'endeutament empresarial. Res de tot això entusiasma; però si volem desapalancar l'economia no podem castigar la reinversió del guany respecte del finançament aliè, sobretot recordant el comportament d'empreses que fins i tot han repartit dividends tot i renovar aquell deute subvencionat fiscalment! Posats a recuperar ingressos, val la pena recordar que no es justifica ni per un argument d'eficiència ni d'equitat que es minimitzi el gravamen de successions o que conjunturalment no s'obligui a contribuir a les grans fortunes. Cap d'aquestes dues modalitats tributàries, a diferència de gravar la renda, no desanima en el curt termini ( que ara és el que preval), a l'esforç del treball i l'ocupació. I si cal tornar incidir sobre l'IVA, cal recordar al legislador que gravar el consum és regressiu ja que proporcionalment paguen més les rendes més baixes. Per tant, millor fer-ho, si s'ha de fer, sobre béns i serveis més exposats a la competència interior, que ofereixen més resistència contra el trasllat de l'impost al preu final que hagin de pagar els consumidors. Aquest és majorment el cas de les marques blanques. I en el cas dels impostos especials, vista la resposta del consum als hàbits poblacionals davant de l'esperable canvi de preus i el seu impacte per grups de renda, millor fer-ho sobre els carburants que en els béns addictius, i entre aquests, més sobre els alcohols que sobre el tabac, vista la desigual incidència en les respostes. I cap tractament fiscal subjectiu no hauria de ser acceptat: ni esportistes d'elit ni de residents extraterritorials.

Ben segur que totes les mesures argumentades tenen contraindicacions. Cap pagament de impost no és neutre i fa feliç qui l'ha de pagar; per això s'imposen i no son voluntaris. Però posats a equilibrar el pressupost baixant despesa de manera indiscriminada, amb la qual cosa pateixen més aquells col·lectius més fràgils que menys influència, capacitat d'organització política i corporativisme professional tenen al darrere, o augmentar la recaptació per la via fàcil d'impostos indirectes, que s'aprofiten de la il·lusió fiscal ciutadana, i gravar les rendes del treball, que són les que menys es poden deslocalitzar, és hora que la societat reivindiqui un repartiment més equitatiu de les càrregues de la crisi perquè no sempre la paguin els de sempre.