Combregar amb els Jocs

Sembla que els Jocs Olímpics no acaben d'interessar prou els ciutadans anglesos. No ha costat gaire veure fotos d'alguns actes on hi havia cadires buides tot i que, tal com han remarcat quasi tots els mitjans de comunicació, hagi estat perquè eren els primers dies dels Jocs i perquè o no quedaven entrades a les taquilles o perquè les que hi quedaven valien un preu que la majoria de les accions de la borsa fa anys que no tenen. Per pal·liar, però, l'escàndol –així és com ho han qualificat també molts d'aquells mitjans– de veure tants seients buits, els del Comitè Organitzador s'han afanyat a regalar entrades entre, diguem-ne, col·lectius propensos a viure de la bicoca. Ha estat gràcies a aquesta iniciativa, doncs, que, ara fa uns dies, vam poder veure una foto on un grup de soldats anglesos seia en una renglera de files d'una competició d'aquests Jocs, mentre una gimnasta que probablement havia vingut de l'est feia allò que les nostres àvies en deien voltes marines. Hi havia soldats que miraven al cel; altres, al seu mòbil; pocs, a la pista. Ara, seria molt senzill dir que és més fàcil, doncs, que un soldat anglès pugui anar de franc a veure una gimnasta que no pas que una subnormal –la paraula és del capellà– gallega pugui rebre la comunió. “Si m'equivoco, m'he equivocat, però no puc donar la comunió a una persona que es va adormir i que roncava durant la missa”, va dir per justificar-se. No és el cas, però, d'aquells soldats, perquè a les competicions de gimnàstica la música tapa els ronquets dels sons i perquè l'ús de la tecnologia no és exclusiu del que actua. Jo ara em demano, però, si encara queda algú que s'arribi a empassar que els Jocs Olímpics interessen tant com ens diuen. Vint anys després dels de Barcelona, molts dels que hi vam anar podríem testimoniar que no vam tenir problemes per trobar entrades. Avui en tindríem més, però seria per la ruïna econòmica de tots plegats i no dels Jocs. Perquè els Jocs Olímpics, tal com ja sabem, són i seran sempre un èxit.