I llavors, per què treballar?
Estem fets per treballar? Es pot ser feliç havent-nos d'esforçar? Com ens sentim quan hem d'anar-nos a donar d'alta a l'OTG més propera? En breu: hi ha relació entre treballar i viure com humans?
Potser vostè té una visió negativa del treball. O només economicista. És el mateix: una reducció enverinada. A l'ensenyament intentem corregir els qui volen ser rics “per no haver de treballar” o també els qui només pensen a treballar per tenir més, com en Seth, el simpàtic jove analista de Margin Call (2011), que pregunta tota l'estona: “I aquell, quants milions de dòlars guanya?” Els més madurs solen dir-nos: “Treballant guanyo per mantenir els qui m'estimo.” Per a un filòsof aquesta és també una resposta insuficient: existeix força gent que segueix esforçant-se tot i tenir ja prou diners. D'altra banda, actualment estem envoltats de ciutadans que, stricto sensu, “obtenen diners o recursos sense treballar”: pensionistes, menors d'edat, malalts o discapacitats greus, mares o pares que s'ocupen d'assumptes de la llar... Tot el món de la protecció social. Per acabar-ho d'adobar, també es dóna el cas oposat: el d'alguns poca-soltes que reben estipendis per un treball que no han fet: aquí incloc des del mal funcionari fins als corruptes, especuladors i falsaris. I n'hi ha tant en l'àmbit públic com també en el de qualsevol empresa de capital privat. El treball inclou una dimensió de servei a la societat i la remuneració obtinguda cal fixar-la segons criteris de justícia, que possiblement hauran d'actualitzar-se: en aquest sentit sembla interessant l'aportació del jove austríac Felber i la seva “Economia del bé comú”.
Fa temps, l'italià Vittorio Matthieu (La filosofia del denaro, 1990) exposava que el diner és més “temps acumulat”, que podem bescanviar pel temps i la feina d'altres, però que –en ell mateix– “val tan poc!”. No és pas suficient per fer-nos aixecar, acabar bé les tasques, lluitar cada dia... Les monedes són una promesa, però, en canvi, posem el cor i l'ànima en el present: per què, aleshores, treballar? És cert que cal guanyar-nos la vida, però el treball va més enllà. L'estabilitat no la porta només disposar de recursos econòmics, que podrien sorgir fins i tot de la sort, del robatori, d'allò estalviat o d'una herència. Amb tot això no n'hi ha prou: de fet, treballem perquè som humans, perquè ens fa humans! Per això l'economia hauria d'estar al nostre servei i no a l'inrevés.
Passo les vacances a l'àrea de Brabant, a Bèlgica, enmig del trencaclosques de flamencs i valons. He cercat gent que treballa bé. M'he bellugat per dintre de les institucions de la Unió Europea, he visitat amics, he preguntat. Una bona aproximació l'he descobert, però, a Anvers, al Museu Plantin-Moretus, casa –i establiment– dels impressors Christoffel Plantin i Jan Moretus. Des del 2005 la Unesco té aquest “ambient de treball” iniciat el segle XVI en la llista del Patrimoni Mundial: una impremta! Conserven motlles i matrius originals complets, edicions úniques des de Bíblies fins a mapes d'Ortelius, estudis anatòmics de Vesal, dibuixos de Rubens o assajos de l'humanista Justus Lipsius, amic de la família, que hi tenia l'estudi. Treballaven bé: van gaudir de reconeixements de Felip II, d'intel·lectuals i de tothom. La sala d'impressió està tan ben feta i conservada que, 450 anys més tard, hi podríem imprimir aquest mateix vespre.
Treballar és una necessitat humana: un dret humà i també un deure. Els nyaps i la mandra fan molt de mal, a nens i també als grans. Per això reivindico un valor: la laboriositat. Supera l'economia: del treball n'hem de viure, però més enllà de la remuneració hi ha l'ésser humà, que no s'hi pot reduir. “Treballem bé perquè som humans”: em semblava sentir-ho pels passadissos de la casa dels Plantin-Moretus. La crisi que patim ens pot ajudar a reflexionar-hi, per ara i per quan ens en sortim.
