El mar clar de Toldrà

El llenguatge musical d'Eduard Toldrà, de qui enguany commemorem el 50è aniversari de la mort, condensa accents genuïns de la geografia emocional de la Catalunya culta i sensible. Interpretà amb encert melòdic l'esperit cosmopolita i tolerant d'un univers urbà burgès, il·lustrat i refinat. És un esperit un xic nostàlgic de les seves arrels camperoles i marineres. Toldrà posà so al clima estètic d'una Mediterrània catalana, clara, blava, amable, clàssica, austera, noucentista.

Com deia el crític i musicòleg Manuel Valls, les Vistes al mar de Toldrà són “molt barcelonines”, com ho era Joan Maragall, autor del poema que inspirà aquest quartet per a corda. És un barcelonisme que mira al mar assossegat i cordial de la Vilanova de Toldrà o del Caldetes de Maragall. També de litorals de més cap al nord, com el de Palamós, i no tant a les marines més ardides i abruptes del cor de la Costa Brava.

El mar d'Eduard Toldrà, inspirat en els versos de Joan Maragall, és lluminós, lleuger i joliu, en contrast amb el mar tenebrós, plumbi i melancòlic del Claude Debussy inspirat en textos de Camille Mauclair.

L'obra del Toldrà compositor s'estroncà amb l'ensulsiada del 1936-1939. El seu instint melòdic s'adeia amb l'atmosfera esperançada de la cultura catalana renaixent, enfortida en els anys 20 i 30 del segle XX. És una música transparent, frescal, evocadora de l'olor de net de roba blanca i de colònia jovial del diumenge al matí menestral.

Són les mateixes impressions que ens encomana l'obra per a cobla de Joaquim Serra, jove contemporani de Toldrà, conreador també d'uns espais melòdics que només es poden identificar amb una catalanitat renovada per una voluntat intel·lectual i artística que la Generalitat republicana esperonà.

La Catalunya que, ara més que mai, vol viure en llibertat troba en genis com el de Toldrà el subtil fil conductor que dota de valors propis –musicals en aquest cas– unes aspiracions emancipadores que no han de recolzar tan sols en raons fiscals i econòmiques.