De Guindos, el gran

Ho va dir el ministre espanyol De Guindos: “En España se vive mejor que en Alemania” –no he pogut traduir-ho: en espanyol guanya molt–. Ho deia somrient el mateix dia que estàvem tots amb l'ai al cor per les paraules de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, que havien d'iniciar o bé el rescat d'Espanya o bé un respir. No hi va haver respir. Però el missatge era que en aquest Estat sí que sabem viure, i no aquells europeus tan dissortats que no tenen siesta, pescaíto frito, entrepans de calamars ni “las mujeres más bellas del mundo”.

No m'ha estranyat: els excessos sobre la roja responen al mateix mecanisme emocional, com la ràpida espanyolització de les medalles catalana i basca. L'explicació és simple: els països pobres, endarrerits i/o acomplexats compensen els fets amb fantasies líriques, que van de romerías a gols, de coplas a dieta mediterrània (per cert: no us heu preguntat mai per què hi ha tan alt nivell de colesterol en països que presumeixen de dieta mediterrània des del Paleolític?). Un país que se sap endarrerit intenta treure pit a base de “bellos paisajes” i preus de per riure (ai, quines coses passaven abans de l'euro! I més encara quan el No-Do ens il·luminava l'enteniment cada cop que volies veure l'Ava Gardner o Gregory Peck!), que els veïns rics trobin llaminers, i esports de masses on poder cridar pel carrer “¡Campeones, oe, oe, oe...!”.

Les declaracions de De Guindos es produïen quan els havia caigut la bandera de Trillo i el rei ensopegava, dit sigui en un sentit literal i no metafòric. O a l'inrevés, vosaltres mateixos. No parlo ja d'aquest fenomen de la natura que es diu Cristóbal Montoro i que servia Aznar amb lliurament total; un dia que aquest s'hi va enfadar, vaig veure, en imatges televisives, com li corria al darrere i li donava atropellades explicacions. Sol passar: els més arrogants són els que més s'humilien quan convé. El cas de Pinochet ha marcat història. De Guindos semblava una mica més espavilat, però els atavismes imperials pesen molt. Vivim millor que no pas els alemanys, alabat sia Déu! És això el que ha fet d'Espanya un país pobre i insolvent: la vanitat injustificada. Des de sempre.