Jaciments, museus i relats

Durant aquest estiu, en pocs dies de diferència Osona ha viscut dos esdeveniments culturals de primera magnitud que, si se saben interpretar, poden posar les bases per a una política museística i arqueològica integrada que contribueixi al reforçament identitari de la comarca. En primer lloc, la unió sota una mateixa direcció del Museu Episcopal i el Museu de l'Art de la Pell, a Vic; en segon lloc, la inauguració de l'ampliació del parc arqueològic del Camp de les Lloses, a Tona, que ja té 3.000 metres quadrats visibles dels 13.000 que hi ha.

Precisament, en la tallada de cinta d'aquesta ampliació del jaciment romà republicà (valorada en 496.000 euros), tant el subdirector general de Patrimoni Arqueològic de la Generalitat, Josep M. Rueda, com el gerent de serveis culturals de la Diputació de Barcelona, Jordi López, van defensar la integració de productes culturals dins d'una mateixa oferta, evitant així els “productes monotemàtics”. En resum: “estratègies de concertació de productes culturals”, per fer-los més rendibles i reforçar-ne el valor conjunt per al territori osonenc. De fet, la senzilla unió sota la batuta de Josep M. Riba –no acceptada unànimement per tots els sectors de la cultura de la ciutat– dels dos principals museus de Vic ja deixa entreveure, encara que només sigui a nivell vigatà, una estratègia d'aquest tipus per no sobredimensionar els costos d'explotació de les dues instal·lacions.

Ara bé, més enllà de les raons econòmiques i l'atractiu de Vic com a ciutat per si sola, aquesta promoció conjunta dels actius culturals de la comarca ha de lligar-se, sí o sí, a la creació d'un relat comú i compartit que doti d'identitat tots els pobles d'Osona. Sense relat, no hi ha projecte! Potser, no pas posant tots els actius dins d'una mateixa oferta, però sí que la creació de dos o tres itineraris culturals que permetin reforçar la història compartida per molts d'aquests municipis pot revalorar els nostres jaciments i museus, a la vegada que fer que aquells pobles amb menys patrimoni històric gaudeixin dels avantatges associats al turisme cultural que tenen els municipis més afortunats, encara que sigui col·lateralment.

Els territoris que no han planificat les inversions en matèria cultural sobre la base d'un relat comú (una estratègia fonamentada) han acabat subvencionant o finançant projectes poc sostenibles o que han caigut en l'oblit. El debat sobre la supervivència en solitari del Museu de l'Art de la Pell en pot ser un exemple paradigmàtic a la capital d'Osona, però a nivell micro més d'un poble ha acabat deixant morir el seu museu etnogràfic perquè a darrere no hi havia res més que col·leccions sense relat.

Aquells Ajuntaments que disposen d'actius culturals sòlids, com per exemple el Camp de les Lloses a Tona, han d'estirar el carro d'aquesta concertació de l'oferta cultural. Tradicionalment (i en solitari), Manlleu ja ha fet els deures al voltant del Museu Industrial del Ter, rebatejat recentment com a Museu del Ter precisament per aglutinar aquest valor multidisciplinari de l'oferta cultural de la ciutat. Però la mateixa capital, Vic, pel que fa a la seva oferta museística –encara no té un museu propi d'història de la ciutat–, com d'altres viles (com ara Tona, Roda de Ter i Centelles) han d'estudiar col·lectivament possibles aliances per promocionar el seu potencial històric i cultural amb l'objectiu d'enfortir l'oferta osonenca, teixint relats compartits que permetin al visitant seguir itineraris històrics entre els pobles, mancomunant esforços però també els futurs beneficis d'aquestes inversions.