“Jo confesso”

En sortir de casa he trobat una pintada nova en una paret. És un text conegut. Diu: “banquers culpables.” He pensat en la magnífica novel·la de Jaume Cabré – amb el premi Crexells 2011– que porta el títol d'aquest article. L'expressió “confiteor” –“jo confesso”– surt sovint a la novel·la mencionada, una forma de reconeixement de culpa poc familiar a la gent jove que, per desgràcia, no coneix ni les beceroles del llatí, la nostra llengua mare. Però no m'interessa parlar de llengua sinó de la possible culpabilitat dels banquers. D'entrada, agraeixo que la pintada parli de banquers i no de banca, en general, com altres que he vist. En tot cas els presumptes culpables són alguns banquers, i no el sistema bancari o financer, que és indispensable. El que no és acceptable, perquè no és veritat, és el genèric banquers, que fa referència a tota la professió. Hi ha banquers bons i dolents.

Entre els que podrien tenir alguna responsabilitat, hem de distingir d'entrada entre els banquers delinqüents i els que poden haver comès errors i ser culpables per acció o per omissió. Pel que fa als primers, que els jutgin i els imposin la pena que els correspongui. Mario Conde, el que va ser totpoderós president del Banco Español de Crédito i ara tertulià sol·licitat per les televisions espanyoles, es va passar 14 anys a la presó, i l'americà David Madoff, s'hi passarà la resta de la seva vida, després d'haver comès l'estafa financera més gran de la història. La justícia de l'Estat ha començat a obrir sumaris contra alguns administradors de bancs i caixes, que han acabat com el rosari de l'aurora, i ja veurem què en sortirà. Però els financers delinqüents em preocupen relativament. El que em neguiteja és la possible indiferència d'alguns banquers o financers davant dels errors comesos pel seu sector. És evident que hi ha molts culpables de la crisi que estem patint, però també és clar que els financers tenen una primera fila reservada en aquest teatre de les misèries. I no sé si se n'adonen prou. Cap d'ells no ha d'anar a la presó, però molts haurien d'expressar un “confiteor” per no haver fet bé els seus deures.

Alguns fa temps que se n'adonaven, però no sé si se'ls va escoltar. He trobat un escrit de l'any 2009 del professor de la Harvard Business School, William Sahlman, que té un títol que ho diu tot: “Gestió empresarial i crisi financera. Hem trobat l'enemic i som nosaltres.” La referència estava en un article sobre aquest tema de dos professors de l'Iese, de manera que és evident que el “confiteor” ha arribat a les escoles de negoci, que han format les darreres generacions de financers, responsables d'autèntics cataclismes. Però m'agradaria sentir més mostres de penediment, que és la condició indispensable per al perdó del pecat, segons la doctrina tradicional. I que es defensessin més fermament alguns valors oblidats.