Els xarons

Tinc motius per estar entristida aquesta setmana, un cop superat l'amarg tràngol del foc a l'Empordà. I és que he tingut tres disgustos: el primer, l'espectacle que ens ha donat un homínid alcoholitzat divulgant a Alemanya que Lloret és terra de borratxera. La vulgaritat, el menyspreu i l'estultícia són en un grau enorme. Em consta, de primera mà, que diversos consistoris de Lloret han intentat i intenten frenar el turisme de platja i sangria, amb un èxit només regular. També sé que hi ha una part de veritat, perquè alguns establiments hi veuen només la pela fàcil; però la majoria dels lloretencs de segur que se senten tan avergonyits com me'n sento jo, de les exageracions que s'han divulgat. És important, importantíssim, que ens solidaritzem amb la població de Lloret, que, a part d'unes magnífiques platges, té poblats ibèrics, castells medievals i un cementiri digne d'admiració. Amics de Lloret: fora la gentussa que us insulta i us menysprea (“Lloret no és Tenerife”, deia l'indocumentat, justificant-se). I ara mateix eradiqueu els borratxos incivilitzats de casa nostra.

Segon disgust: el director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Pepe Serra, ha tingut una epifania: les sigles costen de pronunciar (com pronuncieu FNAC, doncs? No us adoneu que la gent simplifica i diu Tate o Met, a museus de sigles difícils?). És una excusa com una casa de pagès. Sabeu què li molesta a l'afeccionat als anagrames? Li molesta la N de “Nacional”. Sort encara que no té la direcció del Teatre Nacional de Catalunya.

Tercer disgust: el vergonyós judici que han patit el grup de punk-rock, les Pussy Riot, per haver fet un acte de protesta a la catedral de Crist Salvador de Moscou, de marcat caràcter polític i feminista (tot seguint el llegat d'aquelles Guerrilla Girls que van fer actes de protesta contra la discriminació de pintores als museus de Nova York, i que es cobrien amb una màscara de goril·la –un símbol de la masculinitat desenfrenada: King-Kong!–). Un judici que és una farsa i que tothom sap que ho és.

He tingut més disgustos, és clar, com l'actitud de les delegacions espanyoles als Jocs Olímpics de Londres. Un disgust sense sorpresa, no cal dir-ho.