Poema o problema

Des de fa anys, una part del món de l'art (en tant que món) és una presa de pèl, una farsa endreçada. En el terreny poètic (en tant que art) aquest fenomen també és un fet, i fa ràbia. Els que estem avesats a punxar-nos amb dosis elevades de poesia, detectem el llautó d'alguns poetastres, més pollastres que poetes. I, ep, hi ha bons poetes a casa nostra! La florida dels joves que segueixen l'estela de Casasses i, de mica en mica, troben la seva pròpia fibra, tenen molt a dir. Però no tots els llibres que trobem a la secció de “poesia” responen amb franquesa al gènere. Com passa amb els trilers, només un dels tres gobelets amaga la piloteta. Tot i la incomoditat d'etiquetar, avui destaquen tres tipus de poesia: la “poesia de l'experiència”, en què el poeta escriu tot el que viu sense filtre, interessi o no al lector (que sovint es troba llegint el dietari d'un desconegut); la “poesia textualista”, que revoluciona tant el llenguatge que acaba per desaparèixer, i la “poesia poesia”, que sap que entre el subjecte que escriu i el subjecte que llegeix (o que escolta) hi ha un procés creatiu que usa el garbell i crea llenguatge. La primera diu que comunica; la segona es pensa que expressa, però la gràcia radica en la suma, que es diu emoció. El món de l'esperit s'eixampla i sembla que tot s'atura. Un poema no és un analgèsic: cura per instint i no per prospecte. Un poema no és un ansiolític: té nervi i actitud, i no incita a la contemplació de llunes hiperbòliques. I, per descomptat, no pot ser una novel·leta que narri les anades al bordell. La poesia no sedueix quan no diu res però tampoc quan ho diu tot: ni silenci ni vòmit. És la forma més potent de realització d'una llengua, del dir, de la paraula. I el vers? Pot ser lliure, però ha de ser vers i no pas un tic compulsiu de passar línia. No us deixeu ensarronar: la poesia vera té els ulls oberts i no captiva amb retòriques ampul·loses de tribuna ni amb la suma de prefixos sense teca.