La pàtria olímpica

És creença general que aquests espectaculars Jocs Olímpics que se celebren cada quatre anys (i que ni són olímpics ni són jocs) són signe de pau i de fraternitat universal, que serveixen per a anul·lar les hostilitats reals o latents entre els països i pobles del món, etcètera, i altres suposicions igualment infantils, fantasioses, clàssiques i recurrents. Tot és, evidentment, fals de completa falsedat. Els Jocs Olímpics són, exactament, la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans, són la guerra ideològica tèbia (ni calenta ni freda: i en temps de guerra freda, es tractava sobretot de saber si era superior en medalles la gran potència socialista o la capitalista), són la diplomàcia del prestigi a colp de rècords i d'acumulació d'or, plata i bronze. Són pur nacionalisme exacerbat, portat a extrems que, amb una mica de perspectiva, apareixen perfectament grotescos.

A mi, la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional. Si fóra espanyol de nació afectiva, espanyol de fe com és normal i habitual en aquest Regne d'Espanya, trobaria perfecte que la televisió pública de l'estat nació, la meua, es dedicara rigorosament a la pràctica patriòtica (tal com deuen fer, òbviament, les televisions d'altres països), i a omplir nou minuts i mig de cada deu amb els atletes nacionals, tinguen molt d'èxit o poc. És natural: els jocs estan fets per això, per a la glòria de les nacions que desfilen el primer dia per l'estadi, per a l'emoció patriòtica dels compatriotes del campió quan puja la bandera i sona l'himne, cauen les llagrimetes, s'acceleren els cors. Cada país, si s'ho pot pagar (o sense poder-s'ho pagar, perquè l'honor nacional no té preu), dedica recursos, personal especial, instal·lacions, temps i esforç, a fi i efecte de veure pujar la pròpia bandera i escoltar el seu himne quan arriba el gran dia. És Espanya, França, Xina o Turquia qui guanya o no guanya, qui queda més alta o més baixa en l'escalafó de les medalles, qui augmenta o disminueix en honor i en prestigi: els Jocs Olímpics no són la gran expressió de la comunitat humana, són la gran explosió de les pàtries i de les nacions, és a dir dels estats amb himne i amb bandera. La resta, compta ben poc.

Probablement, l'any 776 aC, quan segons l'antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d'Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir l'estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes –quan els atacaven els perses, posem per cas– es consideraven un sol poble davant d'un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i d'ací el sentit d'angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l'atleta s'esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula que significa lluita i premi), i també per l'honor de la pàtria.

En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l'infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d'excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l'ús de la filosofia grega: Plató convertit en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l'honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu.

Tal com faig cada quatre anys, he seguit de manera fragmentària les transmissions dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excepcional, algun salt prodigiós, alguns exercicis extrems sobre terra o dins l'aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arribar a límits que freguen el miracle, i això és digne de contemplar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els prodigis increïbles d'uns pocs no demostren gran cosa sobre les qualitats anatòmiques o el nivell esportiu del país que representen. D'altra banda, que la velocitat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenyans siguen reis de la llarga distància i els xinesos del ping-pong, segurament vol dir alguna cosa, però no sé quina: potser alguna combinació entre natura i cultura. Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió esportiva i atlètica: són el més gran espectacle universal de masses, són l'expressió política del país que els organitza, són un immens negoci professional, són un aparador llampant amb desfilades i focs d'artifici, són una mentida colossal.

I malgrat tot, veure nadar, córrer, saltar, jugar o contorsionar-se, en aquest marc d'altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l'ànima. Llàstima que la competició sencera –allò d'anar més lluny, més alt, més fort– siga també una competència de vanitats nacionals, de nacions amb bandera i amb himne, explotada fins a extrems funestos de retòrica i d'emocions exaltades com si es tractara d'una cursa d'honors compartits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d'això. I a això, a la glòria i l'honor nacionals, es dediquen els organismes esportius de cada estat amb seu a l'ONU i exèrcit legal, i per això les transmissions olímpiques a les ràdios i les televisions són tan brutalment patriòtiques i tan militantment nacionalistes, en el pitjor sentit de la paraula. No importa l'esport ni la pràctica atlètica, només importa que cada medalla fa més compacta la substància de l'estat nació, més profunda l'emoció compartida de la pàtria comuna, que ací, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra.