Els moviments de la paràlisi
Es veu que el president Mas ha demanat als consellers que durant el període de vacances estiguin localitzables i que, a partir de la tercera setmana d'agost, estiguin totalment disponibles per a qualsevol eventualitat. Després que el govern hagi estat dos anys movent-se al ralentí (com quan passen els moments estel·lars d'un partit de futbol), aquesta crida a la possible acció immediata no arriba amb l'èpica que sol precedir els grans moments històrics. Però, en canvi, sí que té la virtut de desvelar que tots, absolutament tots, estem esperant els bàrbars.
Si haguéssim d'etiquetar en què consisteix aquesta espera, ho podríem fer a la manera paradoxal dels antics místics, que parlaven de “llum negra” o de “foc de gel”. Ens hi podríem referir com a “una perpètua immobilitat política que sempre està a punt de passar a l'acció”. Tantes hores d'immobilitat ens han concedit un do: ser capaços de percebre els subtils moviments de la paràlisi. Absorts davant la flama zen, sense ni parpellejar per no apagar-la, hem vist com la política professional deixava que els moviments populars de la ciutadania l'avancessin en matèria de reivindicacions. Hem vist que els sindicats CCOO i UGT internacionalitzen la causa social tot amagant (una i altra vegada) el dèficit fiscal, és a dir, la causa nacional. Més moviments paralitzats: Mas juga a vermell i negre amb la manifestació del proper 11-S. Si no prospera per massa independentista, fantàstic: perquè el pacte fiscal és la prioritat. I si surt independentista, també fantàstic: Mas s'haurà enfortit en un sentit bicèfal que li permetrà ser reserva simbòlica de l'independentisme al mateix temps que tornar a escenificar davant de Rajoy que ell és l'última oportunitat per soldar Espanya. I encara més moviments glaçats. Malgrat el risc d'explosió social, la política professional ha decidit no tutelar cap projecte genuïnament regenerador i continuar presentant una crisi sense responsables. La seva autosalvació passava no només per no fer res, sinó, com diria el gran Ned Flanders dels Simpson, passava per fer res. Un cop vistos aquests moviments tan quiets, ¿resulta insensat sospitar que hi ha polítics que, per viure menys incòmodament la resta de legislatura, desitjarien una intervenció europea? S'imposa una pregunta veloç: si la política no manifesta poder de reacció en aquestes circumstàncies, ¿de què carai servirà, la política?
