El català emprenyat
Recordo bé la figura del català emprenyat, que va passar després a ser un símbol. Va sortir publicada en una revista dels darrers anys del franquisme. Era un home de mitjana edat, que portava el tradicional tortell dels diumenges en una mà i que donava l'altra a un nen. El periodista destacava la cara del personatge, que semblava poc amistosa, més pròpia de qui està dient al fotògraf: “No m'emprenyis”, que no pas d'un estat general. El català emprenyat real va presentar una queixa o denúncia contra el diari, ja que ell i el seu tortell van ser objecte de riota i de comentaris per tot el barri i ell no havia autoritzat la fotografia.
Avui hi ha molts catalans emprenyats de veritat, i sense tortell. La majoria ho estan per raons econòmiques i no saben ben bé a qui adreçar-se per descarregar el seu malestar. Alguns en donen la culpa al govern espanyol i tenen una part de raó, ja que arrosseguem uns quants anys –amb socialistes i populars– de mal govern de l'Estat, al marge de temes identitaris.
Altres estan queixosos de la Generalitat, perquè consideren que les retallades els han afectat més a ells que als altres i se senten discriminats. Potser tenen raó, és clar, però han de tenir consciència que la caixa dels diners és a Madrid i que la responsabilitat del govern català es limita a repartir els set pans i els set peixos que li tornen des de la capital de l'Estat, després de la cabassada que els hem fet arribar. La seva principal culpa és que no té capacitat estatutària per fer miracles. Altres maleeixen l'ajuntament, que va gastar massa en anys de vaques grasses i ara no té diners ni per a la festa major ni per acabar d'arreglar allò que tothom pot veure que és prioritari, menys l'alcalde i els regidors. I després hi ha molts catalans –i catalanes, si voleu ser políticament correctes, ja que jo no ho sóc– que estan emprenyats amb el món en general, començant amb la senyora Merkel i acabant amb la sequera i la calor d'aquest maleït estiu. “Porco governo!”, diuen els italians, quan plou i volen anar a passejar.
Entenc molt bé el català emprenyat. Hi ha motius sobrats per estar-ne, d'emprenyat. I amb l'actual crisi econòmica, poca broma. Però m'agrada més el que jo anomeno català convençut, o sigui aquell que té algunes –poques– idees clares, que s'emprenya davant d'uns fets o d'unes persones que són la negació d'allò en el que ell creu. Perquè el català convençut té uns valors, escollits lliurement, que tenen en compte la comunitat en què viu. No s'hi val el tant-se-me'n-fotisme, el que només pensa en ell i el que creu que les coses s'arreglaran soles.
El català convençut creu en la democràcia, tot i la seva imperfecció, respecta els qui no pensen com ell, si han escollit els seus valors amb criteri i llibertat, i creu que alguna cosa pot fer per millorar, personalment i col·lectivament.
