Pa

Sóc, i perdonin, això que comunament se'n diu panarra, un que menja molt de pa. Amb el que avui dia sembla que toca, com ara l'inefable pa amb tomata, i amb salses i altres fluids dels que acompanyen carns, peixos, verdures, guisats... I amb el que, segons els dietistes i la modernitat, sembla que no toca, com ara pasta, patates, plàtan, fruita seca... Faria com aquella tia vella de Josep Pla que posava pa fins i tot amb el pa de pessic. Tinc un amic, molt entès en assumptes de gastronomia –tot i que no sap si sap fer un ou ferrat perquè no n'ha fet mai cap–, que s'horroritza, em bescanta i em deixa per un cas perdut quan em veu cruspir unes quantes llesques de pa amb un plat de macarrons. Venim del pa i de pagès. Fa mig segle –és a dir, parlant d'aquestes coses, quatre dies– que bona part de la gent del país afrontava l'hivern amb tranquil·litat si tenia oli, vi i pa pel gasto. I encara ara, i malgrat el refinament de costums i la lògica nutricional, els panarres devem ser una bona colla: a Itàlia es veu molta gent a les populars trattorie menjar pasta amb pa, i al Midi veí és corrent veure qui ingereix pa amb fruïció tot cruspint-se una cassoulet. Ara: tal com va la diguem-ne gastronomia pública nacional, potser ens haurem de constituir en associació defensiva per exigir dues coses. Una, que el pa que es ven en fleques, súpers, etc., i que se serveix a les taules de restaurants sigui pa i no pas aquest subproducte que, acompanyat de diversos adjectius (rústic, gallec, de l'avi, xapata, de pagès...), passa per pa. Per què aquí costa tant fer el pa com s'havia fet i com el fan a Itàlia, particularment a Roma, o a tot el Magrib, a base d'aigua, farina, sal i llevat? I dues, perquè en la restauració el pa formi part indestriable de qualsevol taula parada, és a dir, que hi arribi i, si cal –si el client ho sol·licita–, amb generositat, immediatament després de feta la comanda, de la mateixa manera i promptitud amb què hi arriba la beguda. Un cas: hi ha un restaurant a la Costa Brava nord que va aixecar el pare amb saviesa i eficàcia, però que ara porten el patata del fill i el pet bufat de la nora, que, si compten fer trenta sopars, posen trenta panets al forn elèctric; si hi ha més clients o si algun vol més d'aquell pa –no n'hi ha d'altre–, a més de ser impossible i d'haver-se d'acabar el primer i menjar-se tot el segon sense pa, és severament amonestat per la cap de sala per haver sortit del guió de la casa.