Les neus d'antany

Si feu memòria recordareu l'eufòria del Partit Popular de Catalunya a les eleccions del 2010: de catorze diputats passaven a divuit! Tenien la clau! I el duro el tenia Madrid, governat pel seu mateix partit. Alícia Sánchez Camacho tocava la glòria amb la punta dels dits. Ha sortit a televisió, ràdio i premsa amb una profusió abans inimaginada. Les autoritats de Madrid l'abraçaven, per haver doblegat “esos díscolos catalanes”. La dona, enfervorida i loquaç, va començar a posar condicions perquè tothom la festejava i quan Artur Mas va dir que volia ballar amb ella li va dedicar el vals més bonic de la vetllada. Tot era felicitat. A Catalunya la reina dels mitjans ja no era sols Pilar Rahola, sinó Alícia Sánchez Camacho. Quanta felicitat!

Resulta, però, que els contes infantils s'acaben quan la princesa i el príncep es casen –no sense superar dificultats enormes–; si el conte continués potser veuríem que havien avorrit els obligats anissos (si no menges anissos, no ets feliç, veges tu els diabètics com ho tenen de magre). I ara, acabat el castell de focs artificials, la reina de Catalunya ha hagut d'anar a Madrid a negociar el pacte fiscal que tant fretura el president, Artur Mas. I s'ha trobat amb rialles i menyspreu. Com a conseqüència lògica, el seu regnat a Catalunya s'ha acabat tot de sobte. No s'ho mereix, una dona amb tantes qualitats! El fet és, però, que no la volen allà i no la necessiten aquí. On s'és vist?

Davant d'una injustícia tan evident –per què, si tots els ciutadans de Catalunya som iguals davant la llei, n'hi ha que són desdenyats a Madrid i silenciats a Barcelona (ha!)?–, demano que se li atorgui el Premi Nacional de Cultura, pels patiments suportats.

I ja que estem, vull felicitar l'editor@ que ha fet tan magnífica promoció d'un llibre en castellà avant la léttre, tot i que no sé si els alts responsables de Cultura cobraran el percentatge de subagents o si només actuen moguts per l'amistat. Llàstima que els llibres directament o indirecta institucionals tenen poca requesta en aquest trosset del món. Ara que, com a regal, fan molt de goig, si els emboliquem en paper de coloraines i hi posem un llaç.