Catalanitzar el castellà

Fa temps que alguns independentistes pensen que cal “catalanitzar” el castellà i fan tot de gestos aviam si la gent pica. Si actuen de bona fe, cal dir-los que juguen amb foc. Demanar la independència sobre la base que som una nació amb una cultura pròpia ho pot entendre tothom. Ara, pretendre separar-se d'Espanya alhora que li fem la competència amb la seva pròpia llengua és poc prudent. Si es donés el cas, seria una humiliació per als espanyols i una font permanent de conflictes. Una llengua és el cor d'un sistema de poder i el castellà ja té un territori, un relat del món, una capital i unes institucions que es beneficien del seu prestigi. Si aquests generosos independentistes parlessin en castellà a casa seva i fossin molts, hi hauria base per discutir. Però no és el cas, de manera que aquesta idea només ens farà un país encara més feble i més temible –combinació explosiva, que va escampar l'antisemitisme per Europa i que ha estat la base de l'anticatalanisme.

Una cosa és estar obert al castellà i una altra forçar el país a tenir un atac d'amnèsia per poder perpetuar una vella injustícia. Sembla que alguns volen la independència perquè tot canviï sense que res no sigui diferent. Resulta curiós que els mateixos que volen premiar escriptors en castellà –o sigui, subornar-los–, sovint siguin els mateixos que titllen Josep Pla de franquista. La democràcia exigeix que cadascú faci créixer els seus amors davant la societat. Si hi ha castellanoparlants que necessiten fer del castellà una llengua nacional catalana que s'ho treballin i que el temps emeti un veredicte. Els feixistes també van creure que la vinculació entre el castellà i Catalunya es podia aconseguir ràpidament donant premis a escriptors. El paternalisme lingüístic és una espanyolada, i només beneficia l'imperialisme de les elits que utilitzen Catalunya per fer xantatge a Madrid. De vegades, compliquem les preguntes per no assumir la simplicitat de les respostes, i així anem encarint el preu de la factura.