‘El rapte d'Europa'

Entre les variants existents d'El rapte d'Europa sento una especial debilitat per l'obra de Rembrandt. Es tracta d'un petit oli sobre taula confinat al Paul Getty Museum, a la ciutat de Los Angeles. No és pas una de les pintures més conegudes del pintor de Leiden, però certament hi ha aquella obsessió pel gest que el definia i que delata moviment. I és que Rembrandt s'ajusta amb fidelitat a les Metamorfosis d'Ovidi, text en què s'inspira la representació i que en la traducció de Ferran Aguilera diu: “La noia té por i es gira a mirar la costa que ha deixat enrere en ser raptada; amb la mà dreta s'agafa ben fort a una banya, l'altra la té posada damunt el llom; els seus vestits tremolosos ondulen al vent.”

En el poema, els “vestits tremolosos” emfatitzen la por de la noia, Europa, recordem-ho, seduïda per Zeus, que l'entabana disfressat sota l'aparença d'un magnífic toro blanc. Com a al·legoria moderna el rol de brau desbocat correspondria a l'economia i el de la noia, que seu damunt l'espatlla del bell animal, a la ciutadania. “Res d'amenaçador no hi ha en el seu front, no res que causi espant en la seva mirada”, recalca el poeta per deixar ben clar el joc de seducció que hi ha darrere tot engany.

El contingut dels mites té la virtut d'adaptar-se amb facilitat a qualsevol època. El fet, però, és que l'economització de la vida aquesta última dècada ha deixat Europa a la deriva; la gran fal·làcia ha estat la unió monetària sense el redós d'una unió política real. I no obstant, s'insisteix en la via econòmica com a única solució, tot repetint que no hi ha cap alternativa a la dràstica reducció del deute. En realitat, els polítics acompleixen aquella exigència weberiana, en tant que el governant ha de prendre distància del seu objecte: cecs i sords vers una població, també cal dir-ho, políticament alienada.

No he triat Rembrandt a l'atzar. El seu nom forma part de la idea d'Europa; n'hi ha d'altres: Mozart, Galileu, Sòcrates o Shakespeare. Perquè si una cosa encarna la idiosincràsia del nostre continent és la revolució del pensament especulatiu i el diàleg com a forma de combatre la ignorància. Declarar que “no hi ha alternativa” és un insult a la intel·ligència. Més preocupant encara, s'està abolint un factor essencial en democràcia: el debat de les idees, àdhuc en els grans mitjans de comunicació.

Per tot plegat no em costa gaire afirmar que Europa està adoptant un aire autoritari. La mateixa UE no acompleix els estàndards democràtics que ella mateixa exigeix als estats membres –començant per un Parlament que no té la potestat de legislar. Més greu, però, és una sensació total d'improvisació. Una absència de sentit en la seva doble accepció: direcció i significat; no hi ha, en propietat, un sentit històric de l'ocasió: la consciència d'estar vivint un canvi de paradigma que requereix un gir copernicà de signe polític.

Si hem arribat fins aquí no ha estat per casualitat. Vull recordar la derrota infligida a primers dels noranta a Jacques Delors, defensor a ultrança de les polítiques socials, a mans de John Major, delfí de teories d'economistes com Friedrich Hayek. En definitiva, la política social defensada per l'aleshores president europeu quedà relegada, com fou relegada sine die la unió política. No és pas un fet anecdòtic. I és que la democràcia, tal com avui la coneixem, està derivant cap a una estructura supraburocratitzada, la UE actual, on el domini despersonalitzat i la jerarquia econòmica qüestiona els fonaments de la mateixa llibertat. El rapte d'Europa es basa en el nostre consentiment: al “poder que dicta” s'hi ha de contraposar una crítica política a l'obediència cega.