Petrificats

A l'agost, si no hi ha cap gran notícia, als mitjans de comunicació hi ha una mica més d'espai per a uns temes que en una altra època de l'any no passarien de ser un breu. Aquest és el cas dels aniversaris. El dels 50 anys de la mort de Marilyn, els 86 anys de Fidel Castro o el centenari de l'Abeja Maya, per citar-ne tres de ben populars. Però el que m'ha cridat més l'atenció perquè no s'ha divulgat gaire tot i ser un lloc molt conegut, és el dos-centè aniversari del redescobriment de Petra, la capital dels nabateus. Un poble que té més similituds amb el nostre del que un es puguin imaginar. Situada al final del congost de Siq, la ciutat dins de la pedra que fascina tothom que hi arriba a través de la vall de l'Arabà, a tocar del golf d'Aqaba, va ser redescoberta el 1812. Potser molts de vostès la van descobrir en un viatge a Jordània, llegint els dietaris del pare Ubach o, senzillament, veient Indiana Jones i l'última croada. Un explorador suís, Johann-Ludwig Burckhardt, que es feia dir Ibrahim Ibn Abdallah, viatjava per Àrabia fent-se passar per mercader. I vet aquí que un calorós dia del 1812, mentre resseguia l'antiga ruta de l'encens, va topar de cara amb les ruïnes de la façana vermellosa de Khazne Fir'aun, el Tresor del Faraó, brodat a la paret. Una construcció que convida encara a entrar a una altra època. Si tancava els ulls i tocava aquella pedra porosa i rugosa, podia notar el que havia viscut el poble nabateu, nòmada per excel·lència, però que havia fet de Petra la seva capital i havia habilitat dins de les seves parets de roca vermella la seva llar. Estrabó, el geògraf i escriptor grec, el definia com un poble que malgrat el seu tarannà –va lluitar per la seva independència–, la seva personalitat i la seva idiosincràsia, va acabar pel seu mal cap engolit pel gran Imperi romà. Els sona? I encara els serà més familiar quan sàpiguen que els nabateus eren emprenedors, prudents, estalviadors, comerciants, amants de l'escultura i l'arquitectura, la ceràmica i l'art del cuir i del vidre. I per acabar-ho d'adobar, els nabateus van conservar la peculiaritat del seu idioma durant molt de temps, fet que els va donar caràcter. Tant de bo la història no es repeteixi, però m'han de reconèixer que davant d'aquestes similituds n'hi ha per quedar petrificats.