L'endemà del dissabte

D'Amsterdam estant, llegeixo a El Punt Avui que Carles Duarte, president de la CONCA, ha tornat a revifar la polèmica –que tants pensàvem que s'havia enterrat en una tomba profunda a Frankfurt fa un lustre– sobre si s'hauria de categoritzar la literatura feta en castellà per ciutadans catalans com a literatura catalana.

Quan l'erudit anglès Arthur Terry va publicar el seu Companion to Catalan Literature (2003) va explicitar al pròleg que no hi havia inclòs autors catalans en llengua castellana perquè la llengua, no pas el lloc, és el que defineix una literatura. Ben mirat, tots els autors, per molt lligats que es puguin sentir a un país determinat, quan es posen a escriure, entren en un indret anomenat per segons quins publicistes cursis món. Per exemple, quan Laia Fàbregas (una escriptora nascuda a Catalunya) publica en holandès –un idioma en què escriu directament– es posa a l'abast de tots els lectors d'aquesta llengua, tant si la llegeixin a Rotterdam o Antananarivo. I quan la mateixa autora publica en català –també hi escriu directament–, si fa no fa el mateix. La provinència o ubicació geogràfica dels autors, en el fons, no té cap mena d'importància.

Ara bé, les institucions culturals públiques es dediquen en bona part a negar aquest fet innegable a través de premis literaris nacionals atorgats a autors considerats culturalment afins a les nacions en qüestió. Les institucions culturals catalanes, en aquest sentit, no han estat cap excepció, però sí que de tant en tant es demana d'elles que actuïn amb una generositat que seria considerada inusitada –escandalosa, fins i tot– si la mostressin les seves homòlogues espanyoles. Imaginem, per exemple, que per cadascun dels sis premis nacionals de literatura espanyola –finançats cada any pel Ministeri de Cultura– també es concedís un premi comparable, en cada categoria, a obres escrites en català. Doncs al Canadà fan justament això: el govern atorga set premis literaris anuals a escriptors canadencs en anglès i set més –idèntics– a escriptors canadencs en francès. Per què, pregunto retòricament, no es fa una cosa semblant a l'Estat espanyol? Per què, pregunto en espera d'una resposta, se sol donar per descomptat que els únics que han de ser generosos –en aquest aspecte com en tants altres– són els mateixos catalans?