Sometent

Un dimecres d'hivern es posava en marxa entre el fred i la boira la primera de les patrulles nocturnes de pagesos pels camins d'Alcarràs, al Segrià. Estaven farts dels petits furts i robatoris a les finques agrícoles i denunciaven que els Mossos no hi feien res. Així que s'hi van posar ells, armats amb un parell de walkie-talkies i amb vehicles tot terreny enfangats on se suposa que no portaven cap escopeta de caça. Sis mesos després les patrulles ciutadanes s'han estès a altres municipis agrícoles de Ponent i s'han vist involucrades en una mort: la d'un lladre de 66 anys que va tenir un atac de cor mentre fugia perseguit per una patrulla veïnal en una partida de Maials. Ara, els organitzadors de les patrulles d'Alcarràs han anunciat aquesta setmana que al setembre els pagesos intensificaran les rondes de vigilància perquè els robatoris augmenten.

La Generalitat ha tolerat fins ara les patrulles ciutadanes i la societat civil també les ha vist amb simpatia, batejant-les com a sometent, nom d'un cert romanticisme rural i patriòtic que, com tots els romanticismes, s'aixeca sobre un munt de records mal interpretats i oblits interessats. Ningú recorda qui va ser el darrer governant a muntar el cos de sometents i amb quina intenció ho va fer? Franco va armar col·laboradors als pobles catalans que fessin la feina allà on la Guàrdia Civil no arribava. Quan el dictador es va assegurar que ja no quedaven maquis ni oposició de cap mena a les àrees rurals, al cos de sometents se li van retirar gradualment armes i funcions.

Els liberals autèntics també deuen celebrar els anomenats sometents com a individus lliures que no esperen que l'Estat els tregui les castanyes del foc. Llàstima que d'aquests no n'hi deu haver gaires en un país on a l'administració se li encarrega que pagui fins i tot l'escola privada del nen i et mig regala els fàrmacs tant si tens calés com si no. Els sometents no són liberalisme, són la feblesa de la Generalitat a l'hora d'exercir una funció bàsica. Ara que sembla que estem a punt de fer un pas històric i almenys el 51% dels catalans estem disposats a viure en un país normal, cal recordar que als països normals, tant si regalen fàrmacs com si no ho poden fer, mai no hi patrullen els ciutadans sinó els professionals.