Comunió

En el forn de la nit, fins i tot la claror de la televisió escalfa massa. En una pausa del partit, et canvies al Canal 33 i trobes la reposició sàvia d'una entrevista enregistrada fa mig any. Parla l'escriptor Eduardo Galeano i cada paraula seva és un tret de sensatesa contra la dictadura dels mercats i la pornografia de les retallades. Precisament comença per aquí, pels mercats. “Quan jo era petit”, recorda, “els mercats eren espais estimats plens de colors i d'aromes. Ara els mercats són un déu invisible, i a més irritable”. Tampoc se salva la comunitat internacional “que és un club de banquers i generals que decideixen qui és demòcrata i qui no, qui es mereix sort, qui es mereix desgràcia”. Després els toca el torn a ells, als banquers “que són els principals assaltadors de bancs, tot i que les alarmes mai els delaten perquè entren a robar a casa seva”. En l'entrevista Galeano es refereix també al moviment dels indignats i celebra que les protestes s'adrecin contra els indignes, encara que tot seguit lamenta que la història sigui “una senyora amb la digestió lenta”. “Almenys ens queda l'exemple d'Islàndia”, diu ara, “que a través de dos referèndums va rebel·lar-se contra les imposicions forasteres i va impedir que cada ciutadà hagués d'aportar dotze mil euros per costejar el crac del sistema financer”. Islàndia, repeteix, i mentre pronuncia el nom a fora algú llança petards triomfals. “Estic content de ser a Barcelona”, continua ell, “la ciutat amb l'equip de futbol que ha demostrat que el plaer de jugar pot estar per damunt de l'obligació de guanyar. L'únic messianisme que m'agrada és el de Messi”. A fora, més petards. Tornes a TV3 i veus que el Barça ha marcat el tercer al Madrid. La comunió perfecta en la nit enganxosa: l'escriptor marcant paraules, el Barça escrivint gols.