Antídot

Avui m'acomiado de la cita diària amb vostès, tot i que tornaré als meus espais setmanals. El repte d'escriure cada jornada intentant no repetir el que diu tothom ni repetir-me ha estat missió impossible, però la voluntat no ha faltat. He recorregut el país per la costa, des de l'Empordà cremat fins a les platges del sud, i m'he fet una idea de l'estat de la gent, del desastre de la situació, però també de l'optimisme, l'esperança i la voluntat que tenen molts amics per tirar endavant malgrat les circumstàncies.

Com a mostra vaig tornar a veure aquesta setmana els Sirex, en una magnífica actuació que van fer al nou espai de la Daurada a Vilanova i la Geltrú. Leslie, el cantant, no es va cansar d'enviar força i bon humor als seus seguidors, unes vuit-centes persones. Les seves paraules van planar com un antídot enmig d'una nit de xafogor severa dins un estiu que alguns recordem com el més calorós de la nostra vida. La escoba, El tren de la costa i Que se mueran los feos es van alternar amb versions de temes que són autèntics himnes, com Maldigo mi destino. Aquesta última podria ser una lectura de com no hem de malbaratar el que fem: “Como es posible morir si en este mundo no he logrado vivir.”

En fi, a partir de demà tornarà a ocupar la columna Lluís Martínez, amb qui fa 24 anys que treballo –tot un rècord a la nostra professió–. El Lluís és un dels periodistes més versàtils que conec i, sobretot, el més treballador. Si algun dia em passés pel cap la idea suïcida de fer un diari, el Lluís seria el primer periodista a qui contractaria. Ha estat una sort haver compartit tantes vivències amb ell.