Els que manen
En un diari econòmic he retrobat un vell conegut, una mica més jove que jo. Fa prop de trenta anys hi vaig tenir una relació professional de la qual tinc un bon record. Pertany a una de les grans famílies madrilenyes. Va ser company d'escola del que aleshores era el príncep Joan Carles i ha mantingut sempre una gran amistat amb ell. Quan el vaig conèixer era el president d'un banc espanyol, dels més seriosos, que no va superar la crisi industrial dels anys vuitanta.
El banc va acabar com el rosari de l'aurora i després de passar per diverses mans va anar a parar al Banc de Sabadell. Però ell personalment va superar el tràngol. Ha estat president de la filial espanyola de diverses multinacionals de primer nivell mundial i encara és conseller d'algunes empreses espanyoles, de les que cotitzen a borsa. L'entrevista que li fan posa en evidència un personatge que és positiu, humanament parlant, però au-dessus de la mêlée, com dirien els jugadors de rugbi: l'etapa bancària va ser per a ell “molt bonica i difícil”, la presidència d'una multinacional americana “divertida”. Ha descobert que és un apassionat del capital risc.
Parla de les seves inversions com d'un joc. Adverteix contra els perills del golf, perquè crea addicció. Es dedica a navegar en veler i en vaixell de motor, tot i que el mar queda una mica lluny de Madrid. Però això no és cap obstacle, perquè el seu camp natural d'actuació és Espanya, des del cap de Roses fins a Sant Sebastià.
A la capital de l'Estat espanyol hi ha dues o tres dotzenes de famílies que manen. Algunes, com en el cas del meu vell conegut, des de fa més d'un segle. Altres, més nombroses, des de l'etapa del franquisme i gràcies al franquisme. La resta ha fet la seva fortuna en anys de democràcia, utilitzant la influència que tenen sobre el govern de torn. No militen en cap partit polític, però tenen amics a La Moncloa, mani el Partit Popular o el PSOE. Van tenir bona relació amb Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i ara amb Mariano Rajoy. Algunes famílies tenen el votant del PP i el que vota socialista. No sé com s'ho fan per fer compatibles la seva fortuna amb les idees d'esquerra, però ho aconsegueixen, amb gran satisfacció dels beneficiats.
No són d'una sola peça. El meu vell conegut és una persona honesta i dialogant. No tots són com ell.
És un conjunt de famílies que tenen poder i l'utilitzen. Es coneixen bé i tendeixen a una certa endogàmia. Es troben als restaurants, al teatre, al camp de golf i al port d'una zona turística. I als consells d'administració, és clar, sense menysvalorar la llotja del Real Madrid. Ara s'han internacionalitzat, parlen idiomes i tenen un diploma d'una universitat americana.
Estic parlant d'una burgesia madrilenya, molt més poderosa que la catalana i més ambiciosa. I amb capacitat de moure el poder polític a favor seu.
