Submons d'estiu

És passejant-se durant la canícula per llocs de costa (més que no pas de muntanya, sempre més exigents i selectes) que un pot tenir esment immediat i ostensible d'això que està essent també l'anomenada globalització: el transvasament de mons (el primer, el tercer) l'un dins de l'altre, amb manteniment d'estructures d'explotació, només que ara d'aparença exterior prou més hibriditzada.

Així, si en els temps del colonialisme eren blancs vestits els que anaven a oferir quincalla a negres despullats en espera d'accedir als recursos naturals de llur terra, ara són negres vestits els que baraten igualment oripells a blancs despullats (o directament en pilota picada, si el tracte es fa en platja no tèxtil) a canvi d'uns pocs diners que els permetin de mal sobreviure a ells i família.

La relació de poder real entre els uns i els altres no és que hagi canviat gaire, sols ha canviat l'espai de transacció i el rol extern (redistribució indumentària inclosa) dels implicats.

Ve sovint llavors, però, que els primers, tot i ser ara en llur territori, manlleven estratègies comercials dels segons sense menyscapte de les pròpies i sempre amb vista a aprofitar-se encara més vilment d'aquests.

Perquè, a veure, la cultura de les rebaixes és al primer món si fa no fa el mateix que la cultura del regateig pugui ser al tercer món. La forçada subsumpció d'aquest dins aquell, però, duu llavors tot d'integrants del primer a mercadejar a la baixa amb els representants d'aquesta dramàtica ressaca postcolonial constituïda pels top manta. L'espectacle d'un blanquet grassó i panxacontent discutint-li unes monedes a un negret escardalenc fa pena de veure.

L'homo occidentalis, en alguna de les seves manifestacions més abjectes i recurrents, és el que no renuncia a res i que de tot treu estella, fagocitant insaciable ara com abans, llop per a tothom.