Temps

Hi ha tantes coses importants al món (tot és relativament molt important) que sembla una frivolitat dedicar aquest espai a parlar del temps. Aquest mes d'agost, però, el temps –i més concretament la calor– ha presidit les converses de la gent fos quina fos la seva edat, condició sexual o classe social. Aquí, per bé o per mal, fa estiu. Mancats d'altres recursos naturals, hem de convenir que la climatologia és una de les fonts de riquesa més estables del país. El turisme aguanta. En les curioses relacions nord-sud que es generen a Europa, el clima advers dels països del nord ens ha anat a favor. Arriba un moment que un escocès o un rus ja no poden més hi han de baixar a un entorn meteorològic més o menys amable. Tips de parlar del mal temps, la gent ha de passar a l'acció. En la cultura anglesa, la conversa climatològica és gairebé un art: funciona com un paraigua (mai tan ben dit) per evitar parlar d'impúdiques intimitats –com fan al sud– tot mantenint la il·lusió de la relació social amb el proïsme. Potser per això un personatge d'Oscar Wilde diu: “Sempre que la gent em parla del temps tinc l'estranya sensació que em volen parlar d'alguna altra cosa.” Hem d'entendre que, en aquelles latituds, el temps és un turment.

L'últim estiu mereixedor d'aquest nom que han tingut a Londres va ser el del 1995, ara fa disset anys. Facin comptes: si un anglès arriba als vuitanta anys li hauran tocat quatre o cinc estius a la seva vida. L'estiu anglès és un producte rar. Ho explicava l'actor Kirk Douglas, que va haver de rodar una pel·lícula (Capturar un espia) a les illes del nord d'Escòcia, el 1970. Desesperat per aquella pluja pertinaç, l'home, nerviós, va sortir al carrer disposat a desafiar els elements. Quan va veure un noiet arrecerat a la parada de l'autobús, va buscar l'aixopluc psicològic de la comunicació humana. “Digues, fill, no para mai de ploure en aquest lloc?” El nen va notar la urgència neguitosa de la pregunta, però només va poder contestar: “No li ho sabria dir, senyor. Jo només tinc onze anys.”