L'endemà del dissabte

Sé perfectament que un article no és el format adequat per parlar de temes diguem-ne personals, però la situació en què em trobo ara mateix a Londres ha fet que el món –el meu– s'hagi encongit tant que l'actualitat política i cultural (la matèria primera habitual dels articles de tothom o gairebé) no hi caben per res, perquè no hi ha prou espai aquí al pis de ma mare, que visito per última vegada i que ara s'ha convertit en un camp de mines de records que detonen cop rere cop cada cop que camino per les habitacions, sabent com sé que d'aquí a poc el pis serà venut, si fa no fa un any després de la mort de la seva propietària.

Els records esmentats –com els records de tothom o gairebé– són bons i dolents. Va ser en aquest pis, al cap i a la fi, que vaig viure l'adolescència, és a dir, uns cinc anys de batalles verbals amb el meu pobre pare, lluitades a base de crits i insults; de consum d'alcohol tan secret com necessari i de combat privat amb un cervell que insistia a caminar tort. Però també va ser en aquest pis, dues dècades després, que amb tanta hospitalitat, generositat i amabilitat ma mare ens acollia a mi i a la meva companya i els nostres fills, durant deu anys de visites estivals.

Ara que sé que no hi tornaré, fins i tot els moviments més ordinaris i automàtics –encendre un llum, obrir una porta– vénen carregats del pes del passat, ja que són 40 anys d'encendre aquest llum i obrir aquella porta sense pensar-hi gens i ara no faig sinó pensar-hi amb cada pas que faig. És més: dir adéu al pis de ma mare també és dir l'adéu final a una ciutat de la qual pensava, erròniament, que m'havia acomiadat feia anys, quan vaig venir a viure a Catalunya. Ara veig que no, que el comiat de debò està a punt de caure d'una manera tan definitiva, que sota la seva influència la mateixa vida se m'ha convertit en un petit reguitzell d'adéus: adéu a l'adolescència, adéu als pares i adéu, justament, a aquesta ciutat on vaig néixer i créixer i que emmagatzema tots els records dels anys anomenats, amb raó, formatius. Des d'aquí, doncs, amb el futur no del tot segur i el sentimentalisme que em puja als ulls, deixeu-me dir en la llengua que alguns en diuen internacional però que per mi no és res més que la llengua en què em van parlar quan era un nen, que no és poc: Goodbye to London, goodbye and again goodbye.