Eufòria ‘-ista'

Algú o altre va deixar escrita (qui?, on?) una anècdota impagable amb Jaume Vicens Vives com a protagonista. Resulta ser que l'historiador visitava, amb uns seus deixebles, una ermita, un arxiu, el que fos d'antic i remot. Tot d'una van trobar-se amb unes inscripcions, documents o paperassa, en la llengua del país. La persona que els feia de guia va exclamar: “Ves, llavors ja eren catalanistes!”, cosa a la qual Vicens va replicar: “No, eren simplement catalans.”

L'episodi val per tot un capítol d'història d'aquest país. Aquesta, prou és sabut, va anar com va anar. I, a partir d'un moment determinat, per ser ni més ni menys el que s'era (com tot fill de veí de qualsevol altra banda), va caldre desenvolupar un plus identitari, expressat a través del sufix -ista, de manera que, els catalans conscients de llur condició de tals van haver de desdoblar-se en catalanistes.

L'invent, però, va reeixir només fins a cert punt, ja que bona part de l'anomenat catalanisme va derivar cap a la mera impostació, la catalanitat simple va mostrar-s'hi prou impermeable, i ni aquell ni aquesta mai no han arribat a coincidir plenament: hi ha tot de catalanistes empaitaboires i massa catalans tout court ben amesellats.

Ara els tambors toquen ja a un nou -isme: el de la independència. I bé, així, en abstracte, benvinguda sigui. Però: entre els autoproclamats independentistes, ¿quants n'hi ha (avui i aquí i no l'endemà del gran dia) d'independents sense més? Quants d'ells fan per viure ja (lingüísticament, comercialment, mentalment, culturalment) al marge d'Espanya?

La mani monstre de l'11 de setembre del 1977 ja sabem en què va parar: en la llufa d'una Transició més esmotxada encara després del gloriós 23-F i de la subsegüent Gleichschaltung a què tant va contribuir un insigne “catalanista”.

Dimarts vinent: enèsim foc d'encenalls o inflexió decisiva?