Fins a Mart

Fa una setmana la veu de l'administrador de la NASA, Charlie Bolden, va sonar per la superfície de Mart. Ho va fer a través del sistema de megafonia del Curiosity, el robot que, com el nom indica, ha anat a tafanejar si hi ha hagut o hi ha vida al planeta vermell. L'objectiu, diuen, seria enviar una missió humana en un futur no gaire llunyà. El missatge, pronunciat en anglès –als marcians se'ls deu suposar un coneixement de llengües estrangeres–, no deixa de ser pura propaganda de l'Agència Espacial Nord-americana. No és ciència-ficció, és real. Uns humans s'adrecen a una possible població que per a nosaltres és extraterrestre però per a la qual nosaltres també ho seríem. En tot cas, la locució acabava amb un amenaçant “Aviat arribarem!”. Ai las! Si els marcians ho han entès no sé si deuen tremolar, es preparen per oferir una calorosa benvinguda o pujaran a les seves naus i se n'aniran a una altra banda de la galàxia. Això em va fer pensar que nosaltres, els catalans, tal com està el nostre pati, potser que anem posant rumb cap a aquest planeta. Amb la petició de rescat i, per tant, la intervenció directa esmunyint-se per sota la porta, ja ens podem anar fent a la idea que a aquest pas, escanyats i ofegats, com que ens prendran fins i tot la terra que trepitgem, haurem d'acabar emigrant a Mart. Perquè aquí no és que no ens hi vulguin, és que no s'hi pot estar ni un segon més. I molt menys encara quan t'has de sentir que què ens hem cregut de demanar i a sobre exigir. S'ha acabat aguantar segons quins comentaris, que tothom sembla que s'hi atreveixi amb nosaltres i que menys de guapos se'ns pot tractar de tot: d'aprofitats, d'insolidaris, de malgastadors, d'antidemocràtics! Quina comunitat autònoma fa tres anys que aplica retallades a tort i a dret mentre a d'altres encara ara estan de festa? Quina comunitat autònoma no ha deixat de complir els seus compromisos amb un Estat que li deu el que li espolia? Que hi ha algú a l'altra banda? Fa temps que constatem que vivim en una altra galàxia i que hi ha un forat negre per on s'escolen les nostres legítimes reivindicacions. Malgrat no tenir ni aire per respirar, espero que dimarts que ve en tinguem prou per cridar tan fort que ens sentin fins a Mart.