La solitud del camí

Hi va haver un temps que Catalunya, Euskadi i Galícia feien pinya. Les tres comunitats històriques de l'Estat fins i tot varen presentar candidatures nacionalistes conjuntes aplegades sota la denominació republicana de Galeusca. Ara, en canvi, alguns polítics bascos i gallecs s'han dedicat a malparlar de Catalunya arran de l'ofec econòmic que pateix i el rescat de 5.000 milions que ha hagut de demanar a Espanya. Les brometes, els comentaris i les desqualificacions sobre la ruïna catalana que aquests dies han circulat per la xarxa no es poden ni comptar. Tot plegat revela un panorama desolador, una animadversió radical que no es pot ni comparar amb la que hi ha contra qualsevol altra nacionalitat o comunitat. Certament no és un fet unànime ni general, però tampoc són només quatre ximples. Era un brou que feia anys que bullia i ara, amb la hisenda catalana agafada pel ganyot, ha esclatat tota la bilis acumulada. I entre els que atien el foc, n'hi ha de tots colors. La caverna ultramuntana i la seva Brunete mediàtica s'hi han abonat amb mala llet. Alguns de l'esquerra espanyolista i suposadament il·lustrada tampoc deixen passar l'ocasió de burxar la ferida. I fins i tot dirigents bascos s'han sumat a la festa amb l'argument miserable que, si es remena massa el tema del pacte fiscal, se'ls pot acabar la seva bicoca.

És possible que a l'hora de fer examen de consciència, els catalans, tot i haver-nos desdinerat, també hàgim d'assumir la lliura que ens pertoca d'aquest desacord. Els més benvolents diran que no hem explicat bé les raons històriques, lingüístiques i culturals que expliciten la diferència. Els més radicals clamaran que som uns fatxendes que durant dècades els hem refregat la nostra opulència i intolerància pels morros. Sigui com sigui sembla que, quan Catalunya triï el camí del seu futur, no trobarà gaires complicitats ni amanyacs.