Independència o revolta social
L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha nascut per la colossal decepció que tenim del partits sobiranistes que no acaben d'unir-se en un front patriòtic en una circumstàncies tan dramàtiques per la dignitat nacional i terminals per a la nostra economia.
Si els nostres parlamentaris i extraparlamentaris no s'adonen de la summa gravetat d'aquesta crisi primordial i màxima, i no l'aprofiten per alliberar-nos d'un Estat que ens espolia tan brutalment, el primer resultat de tal inconsciència serà la recaiguda, amb agreujants, en una situació miserable i ignominiosa.
El drama social i econòmic de milers de famílies treballadores i de classe mitjana, escanyades lentament per bancs, caixes i companyies energètiques, ens obliga a preguntar-nos: independència política o revolució social? Jo sóc dels que optaria per ambdues alternatives alhora i coordinades.
Durant les tres darreres dècades he seguit les activitats dels polítics que han conduït la Transició i, amb honroses excepcions, he de dir que la majoria de mandataris actuals no ens mereixen la confiança per liderar la ruptura amb Espanya. Seria un error monumental, i una ingenuïtat gravíssima, deixar que el futur estat català el capitanegin els que han permès amb la seva acomodatícia acció parlamentària o de govern aquesta crisi catastròfica.
Consentirem, ara, que els que ens han portat a l'atzucac personifiquin els ideals d'un estat que ha de néixer impol·lut? Per això hauríem creat l'Assemblea Nacional Catalana i ens hauríem manifestat pels carrers novament centenars de milers de patriotes aquest Onze de Setembre convençuts de la inevitable secessió?
No intentem defugir-ho. Catalunya camina, inexorablement, cap una pacífica revolta social i política sense precedents. I si no hi ha altre remei, com a primer pas, caldrà aplicar la desobediència civil com la que va propugnar Henry David Thoreau (1817-1862) a Massachusetts (no ens havíem de semblar a Massachusetts, president Mas?) i que inspiraria a Gandhi i a Martin Luther King. “Surt més barat patir el càstig per desobediència amb l'Estat que obeir-lo”, va escriure Thoreau. Aquesta revolució pacífica i nacional és la que també pregonava Lluís Maria Xirinacs i per la qual es va deixar morir aquell 11 d'agost de 2007 a Ogassa.
Desobediència civil contra l'engany d'una Europa dels banquers i del capitalisme sense ànima del Fons Monetari Internacional que demana mà dura per a Catalunya; contra una criminalitat financera que escapa del control dels parlaments. Desobediència contra un Estat espanyol encara feudal i, esperem que no calgui, contra un govern de la Generalitat que adultera els símbols patriòtics i que, per la seva pròpia supervivència, genera una permanent confusió dels valors catalanistes.
En una societat de creixement especulatiu com en la que ens hem acostumat a viure –i que, desenganyem-nos, no tornarà– puc entendre que per molta gent sigui inversemblant pensar en una revolució social que posi fi a aquesta llarga transició espúria. Però allò “improbable” que diagnostiquen els saberuts contertulians televisius pot acabar essent “possible”. Pobres polítics i economistes que intenten explicar-nos les raons del fracàs d'una societat del benestar que durant molts anys ells han ajudat a consolidar!
Treballem, doncs, amb l'Assemblea Nacional per aquest ideal solidàriament, alçats, sense repòs, fins a la victòria final, tal com canta Raimon en el poema “Indesinenter” de Salvador Espriu:
“Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.”
