La realitat que supera Rajoy i tothom
Aquesta setmana passada, el cap del govern espanyol afirmava que la raó per la qual no està aplicant el programa que va prometre abans de les eleccions és que la realitat li ho ha impedit perquè s'ha trobat en una situació política i econòmica que no preveia.
El primer que ens ve al cap davant de declaracions com aquestes és que disposar d'una segura majoria parlamentària probablement afluixa el fre lingual i que aquest impuls de lleugeresa verbal ha agafat els assessors del president espanyol de vacances. A més a més, el líder dels populars considera que aquest incompliment no li impedirà guanyar les eleccions perquè allò que li agrairan els electors serà complir només amb el seu “deure” com si allò promès en un programa electoral no comptés com a tal.
Més enllà de si aquests “deures” s'estan complint per l'única via possible, de si el Partit Popular aprofita l'avinentesa per aplicar sense contencions el seu ideari conservador i de si tot plegat satisfarà o no els mercats financers i el bloc francoalemany que sosté l'euro, que Rajoy digui que no compleix el seu programa perquè la realitat no li ho permet hauria de desvetllar un ampli moviment de desconfiança vers qui té la missió de governar.
Davant d'aquesta afirmació, qualsevol ciutadà s'ha de sentir empès a preguntar què cony feia el senyor Rajoy assegut al seu escó de cap de l'oposició durant els vuit anys anteriors de govern socialista. Com és que ni ell ni cap dels parlamentaris que l'acompanyaven a l'hemicicle i a les diferents comissions del Congrés, al Senat, a les cambres autonòmiques i a les institucions europees va ser capaç de copsar l'evolució d'aquesta realitat que ara el frena i d'adaptar-hi el seu discurs polític? Seria massa fàcil afirmar que la resposta és al cap de tothom per poc que els vinguin a la memòria les causes que destacats membres del partit tenen obertes a les corts de Justícia.
La realitat –aquesta que supera Rajoy i tots el líders, de fet– es resumeix en dos, com els manaments divins: el programes electorals són pura arquitectura verbal al servei del màrqueting i cap partit polític se salva de la dissociació entre el que hi escriuen i el que després apliquen, sempre condicionats pels esdeveniments que els superen perquè no són capaços de preveure'ls. Ens convé, doncs, que ens vulguin manar els que evidencien aquestes mancances?
