Roma

Com no pot aconseguir la frivolitat francesa a París o l'encarcarament anglès a Londres, Roma és corruscans ardent, que sap tornar-se menuda en racons de places amb el senyoriu d'un arbre sol, una llibreria i una trattoria. Però la cremor es torna calenta de debò només de ser a la plaça de Sant Pere, on el Bernini va aconseguir fer aquella immensitat a mesura humana. No oblidem que era mediterrani. Temple endins et vas acostant a les columnes del Bernini, que es cargolen com si tinguessin mal de ventre, fins que al fons t'hi trobes el més bell ou ferrat on l'Esperit Sant hi fa de rovell.

Ep, no em vingueu que faig una falta de respecte pel més papal dels temples, no sé si el papa menja ous ferrats però pot tenir mal de ventre com qualsevol mortal.

Altre cop a la plaça, allunyant-te, veus la cúpula del Miquel Àngel, altre cop la mesura mediterrània la fa única, no s'hi assemblen mica ni la de Sant Pau de Londres ni la del Capitoli de Washington.

Tot allò és grandesa, però recordo un estirabot de l'Amo al nostre seminari que explicava a la canalla embadalida com a Sant Pere de Roma hi havia unes trompetes que, bufant per una banda, cantaven “tu es Petrus”. Aquesta sortida solsonina d'un impossible es fa veritat recordant que a les tripes del gran espai hi ha un raconet menut amb la tomba d'un pescador que fou amic de Déu, el va trair, el va plorar i va morir a la creu.

Aquelles immensitats amagant una realitat tan veritable com un sepulcre amaguen la pobresa de l'home més pobre del món. No hi ha ningú més pobre i solitari que el papa, afeixugat pel seu paper i voltat d'una colla de mosques vironeres que no el deuen deixar viure. Cal molt de tremp per ser un aital senyor dels pobres.

I ho és. L'Església no viu del so d'unes trompetes falsejades, no viu de glòries pontificals, no viu de meravelles triomfals. Encara que més d'un cop ens ho han fet veure així.

És eterna perquè viu d'allò que no s'acabarà mai. L'esperit de pobresa que té una monja ficada a la selva africana o un qualsevol que resa l'avemaria pujant a Queralt. Tota la resta són xafarderies de sagristia o de comitè.