Penitents de Diada

Quin rebombori ha provocat la preparació de la manifestació de la Diada! Molts personatges amb responsabilitats no saben ben bé si toca o no toca. El president Mas ho té clar: “President de tots els catalans, he d‘escoltar també els que creuen que la manifestació no és oportuna en aquest moment. No hi tinc res en contra, però no hi aniré. M'agradarà que tingui molt d'èxit i la veuré complagut.” Ben dit. En canvi, l'expresident Jordi Pujol farà allò de “Un grano no hace granero...” Ara sovint toca allò que no tocava.

A la manifestació acudiran també un grapat de persones amb esperit de penitents, talment els de les processons de Setmana Santa. Experts defraudadors són els aprofitats de les debilitats legislatives, organitzatives i executives de les administracions, o que formant-ne part han afavorit amics i parents, que s'han enriquit amb contractes i concessions de favor i que en veure trontollar l'economia han exiliat els feixos de bitllets de 500 euros que tenien a les golfes i bona part dels fons i dipòsits bancaris. La xifra estimada bescantada pels mitjans espanta, per la qual cosa me n'abstinc. Veient-la navegant rumb a les Antilles, en un simbòlic creuer sense data de retorn, provoca un tremolor de cames que si puja fins arribar on s'ajunten aquestes, hi ha perill d'explosió testicular. Aquests patriotes que sense escrúpols de cap mena acumulen milions d'euros acudiran als actes de la Diada amb una senyera estelada a les mans, l'esposa amb l'últim crit de filmadora i, a la butxaca, l'aparell electrònic digital, tàctil, amb l'assentament d'ingrés en el Guaranty Trust Bank Limited, de Nassau (a les Bahames), o al Bank of America, de Funchal (a les Caiman), d'un cabàs de milions a nom de Joan Serrallonga, Josep Lluís Faceries o Ramon Vila Caracremat, antecessors col·legues, discrets i invisibles —molt important!—, i codi de vint xifres i lletres. M'agradaria topar-me amb algun penitent per escopir-li mentalment el menyspreu, mentre crida “independència!” El diner se sent bé entre palmeres, pinyes, canya de sucre, rom exquisit i ritme de salsa. Suposant que pensin repatriar els euros, una veu dolça i insinuant els farà: “Medita, home, medita! Enlloc de traslladar els cabals a la sogra pàtria, no seria cent vegades millor a l'inrevés?” Ho consideraran. La néta —una polleta de 14 anys— fa a l'avi una pregunta desconcertant: “Avi, quantsdaiquiris, caipirinhas, pinyes colades, mojitos o margarites es podrien fer amb els diners que tens a O Banco do Espírito Santo?”, (pont quotidià familiar). L'avi sorprès fa: “Molts, filla, molts, però tu per ara beu Coca-cola.” Ni amb amnistia tornarà el diner, ni els exportadors de paper blau emigraran: amb crisi inclosa viuen com prínceps Borbons. “Independència? Per què? –diuen. –Tot va prou bé!” S'ha distret i l'esposa li fa: “Manel, mou la senyera. Veig coneguts en un balcó!”