Emancipació, any 0

Després de la manifestació per Catalunya, nou estat d'Europa, fins i tot els comentaristes catalans més conservadors reconeixen que dimarts es va enterrar a Catalunya, simbòlicament, el règim de l'estat monàrquic de les autonomies, implantat en la transició de la dictadura a la Segona Restauració. La feina més grossa comença ara.

1) Catalunya i la Diada van tenir, més que mai, nom de dona. Carme Forcadell, de l'Assemblea, es va mostrar tothora suau i respectuosa en les formes i amb les institucions, però clara i transparent en els objectius i les exigències. Un discurs independentista, no partidista, no excloent. I avís per a navegants: no hi haurà una delegació passiva al govern de la força de la manifestació. Dones també Muriel Casals i Mònica Terribas, que, al capdavant d'Òmnium i TV3 (ahir conduint l'acte institucional del parc de la Ciutadella), han contribuït al creixement del sobiranisme.

2) La més massiva manifestació feta per ara a Barcelona ha de comportar esforços complementaris als manifestants. Qui està per l'estat propi, vagi del centredreta a l'esquerra, parteix d'un plantejament de canvi i reforma en profunditat de la situació actual. Per això, és urgent que candidatures plurals, però per a l'estat propi, siguin guanyadores en les entitats i institucions de la societat civil organitzada. No pot ser que una majoria abassegadora d'empresaris ja estigui convençuda de la necessitat de l'estat propi i les cúpules de moltes organitzacions o cercles empresarials es mostrin fins i tot tèbies en la reclamació de la hisenda pròpia. I els sindicats? I els clubs esportius? I les entitats veïnals i culturals? Hi ha molt per fer i cada cop és més possible. Això vol hores, programa reformista i unitat d'acció. L'hegemonia social s'exerceix liderant la societat organitzada.

3) I també acabant de guanyar la batalla ideològica. Encara predominen en massa tribunes d'opinió gent que està ancorada en el passat. Els consumidors de mitjans escrits i audiovisuals tenen a les seves mans, movent l'audiència, fer que saltin una colla de taps que hi impedeixen l'accés d'intel·lectuals emergents que corresponen més als vents de canvi que el país i el món necessiten. Els equips universitaris s'haurien de definir molt més i liderar també les reformes de profunditat que necessita la factoria més important del coneixement. No lluitarem per un estat propi per heretar els vicis burocràtics d'una universitat d'esquema napoleònic. O un ensenyament o una sanitat amb vicis. I no diguem una administració calcada de l'espanyola.

4) Encara que no estigui explicitat, la voluntat de nou estat cristal·litza l'anhel de canvi econòmic, social i cultural a què ens obliguen la crisi mundial de la globalització, la crisi europea i l'ensulsiada espanyola. Per tant, la societat catalana ha de ser pionera a Europa a caminar cap a una economia frugal basada més en la qualitat que en la quantitat, en la felicitat i la prosperitat immaterial que en la riquesa material pura, en la sostenibilitat que en el malbaratament. L'emancipació energètica, alimentària, reclamada per raons de sostenibilitat és alhora una obligació en un procés d'emancipació nacional. No podem manifestar-nos per la independència i no valorar que els nostres actes quotidians de consum –en la llum, en el telèfon, al supermercat...– poden estar reforçant els nostres enemics socials i nacionals. Un nou estat no vol dir un altre per fer el mateix.

5) L'estat és un projecte polític democràtic i social, incloent i no identitari. Les identitats personals són diverses, complexes i totes respectables. Enviem cada dia missatges de respecte i d'inclusió. I això serà imparable.