L'endemà del pronunciament cívic
Un país no recupera la sobirania perduda gràcies al fet que un partit independentista elabora un pla magnífic, sinó quan tots els partits es tornen independentistes. Això, aplicat al moment actual, significa que, si la nostra generació veu el retorn de Catalunya en el concert de les nacions, serà perquè molta gent que fins ara han votat opcions que no contemplen o que rebutgen la idea d'un estat independent, canvien d'opinió i actuen en conseqüència (grosso modo, la majoria dels electors de CiU i la meitat dels qui han votat PP o PSC, són faves comptades). En l'entrevista del dia 20 propvinent entre Mas i Rajoy, el president de la Generalitat es presentarà carregat de les raons de tots els qui van sortir dimarts, i el primer ministre del Regne d'Espanya li dirà previsiblement que la Constitució no diu res de drets històrics ni de pacte fiscal i que els catalans que no volen ser espanyols ho són tanmateix perquè ho diu el seu DNI. Després de tan elevades consideracions, i essent així que els diputats del Parlament de Catalunya elegits amb un programa obertament independentista no passen de 14, toca dissolució i noves eleccions. Llavors, es tracta de veure si obtenen una majoria imponent els qui, no importa de quantes opcions, hagin estat elegits amb un punt compartit sense ambigüitats: iniciar el procés de secessió. No cal dir que hauran d'explicar de quina manera pensen portar-lo, quina inversió s'haurà de fer i quantes adversitats poden aparèixer.
També, els partidaris de mantenir l'statu quo espanyol hauran de contrarestar els arguments dels secessionistes amb alguna cosa més que la combinació habitual d'efusions sentimentals davant els gols de la selecció espanyola i d'amenaces a recórrer a la força bruta –ànims, ho podeu fer més bé que fins ara–. En democràcia, una gran manifestació no és res més que un cop d'efecte, el resultat del qual es mesura al cap de poc en canvis electorals, i aquesta era massa gran per quedar en una anècdota. El dia 11 d'enguany té la virtut –a part d'haver fet callar definitivament els graciosos que sempre deien que els catalans celebren derrotes– d'abolir el doble llenguatge i fer que les posicions de cadascú siguin inequívoques davant un conflicte que ja gosa dir el seu nom.
