12-S: voluntat d'estat i de construir-lo
Si els Onze de Setembre de 1976 i 1977 van permetre que l'Estat s'estructurés en autonomies, tot i que aquesta ha estat la gran trampa i gàbia per a Catalunya, l'Onze de Setembre de 2012 ha estat el pas endavant definitiu per avançar cap a la independència, cap a la construcció de Catalunya com a estat en el si de l'Europa unida, sense oblidar, però, que una part important de la nostra nació, com són el País Valencià i les Illes Balears, encara no es troben en aquesta etapa i caldrà, per tant, des del Principat no oblidar-los, no abandonar-los a la seva sort i ajudar-los.
Diferents comentaristes, tant de la premsa de l'Estat com de la premsa catalana, s'han preguntat diverses vegades què és això de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i qui la va posar en marxa. Tota iniciativa necessita un nucli dur de persones tossudes, coherents i dinàmiques que tirin endavant un projecte i el portin a terme. En el nucli inicial de l'ANC hi ha noms i cognoms fins ara anònims, per voluntat pròpia, i perquè l'ANC no són uns quants noms sinó que es tracta de la voluntat d'una bona part de la bona gent del país que té ganes de respondre al fracàs de la negociació de l'Estatut, a l'actitud d'Espanya i al seu Tribunal Constitucional, a més d'empènyer, alhora, les nostres institucions nacionals perquè optessin i es decidissin per la plena sobirania nacional i l'objectiu desacomplexat de la independència de Catalunya i d'ésser una nació amb estat més a la Unió Europea.
En el nucli inicial de l'ANC ens hi vam trobar persones que havíem participat en l'Assemblea de Catalunya i també en les consultes per la independència. Noms imprescindibles per a la història de l'ANC són Pere Pugès, Miquel Strubell i Miquel Sellarès, les primeres ànimes del projecte. Després s'hi afegiren Isabel Martí, Josep Ferrer, Carles Castellanos i el secretari i tècnic de l'organització Enric Ainsa. A partir d'aquestes persones i durant mesos de treball discret, s'hi van comprometre desenes i centenars de nous promotors que estengueren com una taca d'oli el moviment per tot Catalunya, i que tingueren la intel·ligència de sumar al projecte persones de procedències molt diverses per tal de convertir l'ANC en quelcom més que una eina de les moltes existents: en la confluència de tots plegats amb voluntat de complicitat.
L'ANC ha estat un èxit gràcies als milers de persones anònimes que es van posar a caminar fa mesos per arribar a Barcelona aquest Onze de Setembre passat i canviar l'estratègia de la nostra classe política per tal de posar-la en el camí del desacomplexament i avançar cap a la independència i la construcció d'un estat propi.
L'ANC, però, sempre ha tingut clar que no era l'Assemblea de Catalunya, tot i que en part s'hi ha inspirat. Perquè ara el nostre país, encara que febles i condicionades, té les seves institucions nacionals i els seus representants, els quals hauran de recollir la voluntat de les urnes però també l'empenta d'aquesta manifestació massiva, històrica, d'aquest 11 de setembre de 2012, que ha significat per la independència i la plenitud nacional d'aquest país.
L'11 de setembre de 2012 passarà a la història de la nostra nació com aquell dia en què els ciutadans d'una part del país van decidir oblidar-se de les entelèquies, de l'autonomisme, del federalisme i del confederalisme per construir un Estat i esdevenir ciutadans i ciutadanes normals d'Europa, amb veu pròpia i visibles al món.
Ara toca, doncs, estructurar l'Estat major que farà possible construir el nostre Estat. En aquest hi han de confluir els millors homes i dones del país en tots els camps: polític, universitari, econòmic, financer i de la societat civil que siguin capaços de preparar els projectes d'estructura d'Estat que són necessaris en el segle XXI i en el marc europeu. Que ningú pensi, doncs, que allò que intentem (o intentarem) és bastir un Estat del segle XIX o del segle XX: som al segle XXI i som europeus.
Les nostres Institucions i la nostra societat civil, rebran un fort atac per terra, mar i aire, no pas de les forces armades espanyoles, les quals penso que al segle XXI no poden fer de botxins i menys en el marc de la Unió Europea i de l'OTAN. Sí que rebrem, però, atacs molt més brutals però subtils de les clavegueres de l'Estat amb l'objectiu de desprestigiar la nostra construcció nacional i els seus eixos d'Estat. I més encara –cosa que ens ha de col·locar encara més alerta: s'intentarà destruir els mínims que ja hem aconseguit en el camp de l'educació, els mitjans de comunicació, la Policia, la projecció internacional, i sobretot hi haurà una gran ofensiva en contra del gran patrimoni del poble de Catalunya, el “ésser un sol poble”.
Davant d'aquesta ofensiva, tots aquells qui es van manifestar l'Onze de Setembre amb la seva estelada o la senyera s'han de convertir en la guàrdia pretoriana de les nostres Institucions i dels nostres polítics perquè aquests puguin actuar amb fermesa i valentia. No n'hi ha prou amb sortir un Onze de Setembre al carrer: allò que cal és que tots arrisquem quelcom perquè la batalla dialèctica i pacífica per la llibertat del nostre país tot just acaba de començar i aviat s'iniciarà la batalla de veritat i ningú no haurà de donar cap pas enrere.
El nostre President, potser sense adonar-se'n, ens va enviar un missatge referint-se al pacte fiscal: o ara o mai. Després de l'Onze de Setembre de 2012, cal exigir al nostre president amb tota la prudència, el seny i la responsabilitat, fermesa i fer passes decidides cap a l'estat propi, ja que no hi ha marxa enrere i la independència del país és el que demana la ciutadania de Catalunya. Ahir, amb la manifestació més multitudinària de la història del país sota el lema Catalunya, nou estat d'Europa, es feu del tot evident a ulls de tothom.
O ara o mai.
