Tu filtra, que nosaltres...

Una de les primeres lliçons que ha d'aprendre un periodista és la de protegir les seves fonts d'informació. Un reporter anglès que havia entrevistat un jove activista sirià contrari al règim assassí de Baixar al-Assad (tot prometent-li que difuminaria el seu rostre abans d'emetre l'entrevista per la televisió) va ser detingut pel règim, i el seu material, encara sense modificar, hauria permès la identificació del jove, que sens dubte hauria estat detingut, torturat i assassinat per part de les forces de repressió si abans no s'hagués pogut escapar cap al Líban.

Sí, els periodistes han de cobrir les seves fonts, sobretot en aquesta època en què qualsevol hacker pot irrompre en un ordinador, com es diu que ho feien els serveis d'espionatge de Gaddafi; aquests enviaven als periodistes occidentals sucosos vídeos de violacions dels drets humans, als quals anava lligat un virus –conegut com a troià– que permetia que, des de Líbia, es pogués remenar a l'ordinador del periodista i arribar a saber qui l'estava informant de les altres múltiples infàmies del règim.

Durant els anys cinquanta, als Estats Units, el senador anticomunista Joseph McCarthy va aconseguir que alguns membres del partit comunista –o companys de viatge des de l'esquerra– donessin els noms d'altres col·legues, els quals, d'aquesta manera, van perdre la feina a l'exèrcit, el govern o els mitjans de comunicació. És àmpliament conegut el nom del gran director de cinema Elia Kazan, qui, tot delatant amics i coneguts, va aconseguir mantenir el seu estatus mentre d'altres actors i directors d'esquerres veien com la seva carrera i la seva fortuna se n'anaven a l'abocador. La mala fama de Kazan el va acompanyar durant tota la vida. Quan va rebre l'Oscar honorífic –l'any 1998– molts van ser els actors i directors que ni es van aixecar de la cadira per aplaudir-lo –com Ed Harris o Nick Nolte, notoris homes d'esquerres–, o que ho van fer amb desgana.

A Julian Assange li sap greu, pel que afirma, haver de fer el paper de delator o de revelador de fonts, però té una excusa. Quan va rebre els papers d'Estat nord-americans que revelaven, a més de secrets militars, quins eren els noms dels afganesos que col·laboraven amb els Estats Units en la lluita contra els talibans, no va tenir cap escrúpol a publicar-los, encara que això significava que els col·laboradors quedaven desprotegits davant de les forces de repressió afganeses. Quan dos reporters del diari anglès The Guardian li van preguntar si no l'amoïnava revelar els noms d'unes persones vertaderament valentes que estaven lluitant pels valors liberals, Assange va donar una resposta demolidora: “Són informadors. Si els maten, s'ho han buscat. S'ho mereixen.” L'home que ha estat aplaudit arreu del món com a gran revelador dels secrets d'estat estava disposat a donar noms de gent innocent a un plegat de fanàtics religiosos. I per què? Perquè aquests ara són els que s'oposen al principal enemic d'Assange: “el complex militar i industrial que representen els Estats Units”, per dir-ho amb les seves pròpies paraules.

Tot s'hi val contra el Gran Satan nord-americà. És per això que un dels principals col·laboradors d'Assange és l'impresentable Jöran Jermas, un tèrbol siberià ferotgement antisemita, agitador dels grupuscles antisionistes de dretes i d'esquerres que pul·lulen arreu del planeta. Jermas també ha col·laborat amb l'expresident de la Bielorússia postcomunista, l'única vertadera dictadura que continua viva a Europa, la qual, gràcies a les informacions filtrades per Jermas, va poder identificar alguns dels seus opositors. Jermas s'ha mostrat amic d'aquesta dictadura. I un cas similar s'ha donat a la Xina –i a Etiòpia–, on els dissidents han quedat exhibits a la vista del partit comunista –o dels despietats islamistes etíops– per culpa de Wikileaks, cosa que, com a mínim, els ha fet silenciar o suavitzar les seves demandes de llibertat. Per què Assange i els seus col·laboradors són tan irresponsables? Hi ha un pla polític rere d'aquestes arbitrarietats, o només un megalomaníac afany de protagonisme, sostingut per un odi infantil cap als poders establerts, però tan sols els que estan lligats a les nostres imperfectes democràcies?

El tipus d'intel·lectual o artista d'esquerres que mai aplaudiria les delacions de Kazan es mostra procliu a donar suport a Assange, però. S'està veient aquests dies a Anglaterra, on el director Ken Loach o l'assagista –i guru feminista– Naomi Wolf s'han arribat a mostrar no només partidaris d'Assange sinó fins i tot disposats a anar contra els seus propis principis progressistes: hi ha res menys feminista que defensar un home acusat de violació per un estat tan poc sospitós d'arbitrarietat legal com Suècia? Potser l'animadversió que Naomi Wolf sent pels Estats Units –comparats per ella a una dictadura, com a mínim durant el mandat del segon Bush– guanya la defensa que hauria de fer de dues dones violades? S'atreviran a recordar els defensors progressistes d'Assange que ell mateix ha qualificat Suècia de ser “l'Aràbia Saudita del feminisme”?

Assange i les seves maniobres convoquen amics poc recomanables. Si fos el dissident d'un estat opressiu m'ho pensaria dos cops abans de confiar-li cap mena d'informació valuosa. També em sentiria decebut davant de la manca de suport dels que haurien de ser els meus germans de lluita, els intel·lectuals progressistes occidentals, més preocupats a mostrar –peti qui peti– les misèries dels seus propis estats que no a allargar la mà als vertaderament perseguits.