la columna
Martini
El 31 d'agost va morir el cardenal Martini. Era la veu del postconcili. Va encarnar el diàleg amb el món de la cultura. El llibre que va escriure amb el semiòleg Umberto Eco és modèlic en tots els sentits. No m'estranya que es convertís en best-seller. Conté un excel·lent diàleg entre dues personalitats ben contrastades: un cardenal de l'Església i un príncep de la laïcitat. Martini va ser un home d'Església, més que no pas un eclesiàstic. I un home d'Església savi. I com a tal, prudent. Va tenir l'honor de predicar un dels recessos anuals de Pau VI. Un honor que també va tenir Karol Wojtyla. Abans i tot que Martini. Només que Martini no s'aprofità d'aquest honor en benefici propi, cosa que no es pot dir de Karol Wojtyla. Avui sabem que el seu llibre, Amor i responsabilitat, va influir en la redacció de l'Humanae Vitae, l'encíclica més decebedora de Pau VI, i tanmateix la menys personal de totes. A anys llum de la primera, Ecclesiam Suam, la més personal que mai s'hagi escrit. Se'n conserva el manuscrit complet. No hi ha ni una sola ratlla que no sigui de Pau VI. La va escriure a Castelgandolfo. I conté el triple lema del seu pontificat: autoconsciència, renovació i diàleg. El primer fa referència al coneixement que l'Església ha de tenir d'ella mateixa. El segon explica el camí que l'Església ha de seguir per tal de renovar-se. Aquest camí és el retorn als orígens. I el tercer és una defensa del diàleg, el mètode més eficaç per arribar a tothom. El diàleg implica escoltar, una cosa que l'Església no sap fer, però que el cardenal Martini no va deixar mai de fer. L'excepció confirma la regla. Martini hauria sigut un gran papa. Els seus coneixements bíblics eren extraordinaris. Havia estudiat a fons els papirs del text grec dels evangelis. Va ser l'únic catòlic que va participar en l'edició grega del Nou Testament, preparada per un comitè ecumènic especial, creat ad hoc. A més dels diversos doctorats assolits, dominava sis idiomes moderns, a part del llatí, el grec i l'hebreu. Era, realment, una eminència. Els seus llibres (un total de 50) són, paradoxalment, de lectura fàcil. Una prova més de la seva intel·ligència. Els últims anys els va viure a Jerusalem, lluny de Roma. Lluny del soroll i de la fúria excloent. Va morir abraçat al Concili. Pensant en la seva resurrecció.