La bandera d'Europa

L'amic, escriptor i col·laborador d'aquest diari, Salvador Cardús, va anar a la manifestació de l'Onze de setembre passat amb una bandera d'Europa. Em va semblar molt oportú. S'hauria trobat còmode amb la bandera majoritària, però la bandera europea ens servia per recordar que Europa és l'única sortida per a Catalunya. Ho deia fa unes setmanes en aquest mateix Quadern i ho repeteixo després d'un acte que farà història. I com em correspon, les meves consideracions són sobretot econòmiques.

Sentiments i economia van sempre lligats. Un sentiment polític no es pot defensar sense un suport econòmic. Catalunya té viabilitat, o sigui un potencial econòmic clar, si la deixen fer. Però Catalunya no pot ser una altra Andorra, sinó que ha d'encaixar plenament en la Unió Europea. I no val a dir que ara la prioritat és l'economia, com manifesten alguns membres del govern espanyol, perquè Catalunya s'està jugant la supervivència com a poble i fa anys que s'empobreix per culpa d'un pes feixuc, representat per una Espanya uniforme, gens plural i sense diàleg. Com es preguntava fa més d'un segle un president de l'Ateneu Barcelonès, l'historiador Josep Coroleu: “és que perquè Espanya sigui Espanya, Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?” La prova ja ha durat alguns segles, i si fins ara Catalunya se n'havia anat sortint era a causa de la feblesa d'Espanya i de l'aprofitament d'aquestes febleses dels catalans. Ara el govern de l'Estat té al darrere una Espanya afeblida per la crisi, però amb un estatut internacional i unes estructures d'Estat fonamentades. No hi ha com conèixer Madrid per adonar-se que és la capital d'un Estat amb força. Potser no gaire, si es tracta de discutir amb Alemanya, però amb una consciència històrica què és feina seva governar les 17 comunitats autònomes, incloent-hi Catalunya.

Quan es vol prendre un nou rumb, aquest requereix trobar-hi una sortida. I la Unió Europea és l'única sortida per a Catalunya. Molts dels lligams que tenim amb Espanya es poden mantenir, però en un marc polític i econòmic europeu que s'està fabricant des de fa més de 60 anys. Quan ens vam manifestar el 1977, sortíem de 37 anys de franquisme i volíem “llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. Trenta-cinc anys més tard, tenim un Estatut d'Autonomia, els presos polítics van sortir de la presó –només faltaria!–, però l'Estatut no l'accepta el Tribunal Constitucional, i la llibertat no és compatible amb l'asfíxia financera. Abans el 70% de la producció catalana es venia a Espanya; ara és el 35%, que és molt, però no tant. ¿No s'adonen, els polítics espanyols, que en posar-nos un dogal al coll se l'estan posant a ells mateixos? Per interès propi, a Espanya els convé trobar una solució no traumàtica amb Catalunya. Els polítics tenen molta feina perquè la solució ens mantingui vinculats a Europa i a Espanya, que també són Europa.