Els pobres de la Diada

Era vigília de la Diada, matí. Els carrers esclataven de senyeres: alegria i esperança contingudes encara. Al pont de Sant Agustí, de pas cap a la plaça, em creuo amb un captaire conegut, el que repassa cada dia les terrasses dels bars, sistemàtic. No li fan gaire cas. Forma part del paisatge, deu pensar la majoria. Però és un senyal.

Una estona més tard, abans de migdia, sóc al final del carrer Maragall, a tocar de la plaça de Catalunya. Entre la gentada que transita amunt i avall, una figura femenina em dirigeix la mirada amable. Potser algú conegut. Petita, polida, neta i pentinada, amb una bateta discreta, molts anys ben portats. Em demana ajuda. Un euro. Li pregunto què li passa i, sense deixar de somriure, em recita un robatori del pis de Sant Feliu, que ha de tornar-ho a comprar tot... No és fàcil fer-se càrrec del problema. Me'n surto amb la moneda que em demana.

A l'hora de dinar, truquen a la porta. Quan pregunto qui és, em respon una veu masculina, tranquil·la, explicant que no cal que obri, que és un pobre que demana si li podem donar alguna samarreta vella. Res més. Li trobo la meva samarreta, vermella per cert, i li baixo. Té alguns anys, però encara se'l veu valent. Aprofita per explicar-me que no demana diners, que no li calen, que ell fa els dos àpats cada dia a la Sopa –i em mostra, això sí, un paper de la institució– i que tem que el dia quinze li diguin que no hi pot tornar. Em fa saber que dorm al carrer, amb detalls que ara no vénen al cas, i em pregunta si també tindríem un sac de dormir vell i una motxilla més grossa que la que porta. Li faríem favor.

Amb el sac no ens en sortim. Mentre busquem la motxilla, el veig al carrer, davant la meva porta, com estrena la samarreta que li he baixat. Diria que li va prou bé. És una samarreta amb coll, que fins i tot el muda una mica. Quan li baixem la motxilla, explica que té seixanta-un anys, que no té on viure ni feina. Torna a dir que no necessita diners, que quan li cal alguna cosa la demana allà on pot. Encabeix la seva vella bossa a dins de la nova i marxa carrer amunt.

Era la vigília de la Diada, una data que difícilment podrem oblidar mai. El carrer ja estava vestit de senyeres carregades d'esperança. Però cal dir-ho: els meus tres pobres del dia, tots tres, eren catalans de tota la vida. No m'entengueu malament. Explico només que no parlo de gent de pas, de problemes sobrevinguts amb la immigració, de gent desarrelada. Ells tres, i d'altres que no vaig trobar però que em són coneguts, donaren un nou sentit, un sentit més profund, a la reivindicació de la Diada. Perquè el país que reclamem per als nostres fills i els nostres néts també és seu.

Posem-nos-hi.