Barcelona World i el risc industrial

Quan la Time Warner Entertainment va manifestar el seu interès per invertir en el projecte del que avui és Port Aventura, jo era director d'una de les primeres consultories ambientals creades a Barcelona. El setembre de 1991 vaig ser requerit a Nova York a la seu de la companyia, ubicada al Rockefeller Center, per presentar l'estudi prospectiu que ens havien encarregat els nord-americans. Ens demanaven que analitzéssim amb independència tots els factors favorables –entre ells el turístic– i els inconvenients. Entre els aspectes negatius de la inversió, n'hi havia un de superable si s'optava per una neteja dràstica del sòl i el subsòl contaminats per un antic abocador de residus. El cost de portar a terme aquella operació de sanejament era molt important. Altres factors eren insalvables i estaven sotmesos al destí i a un càlcul de probabilitats de risc amb una quantitat rellevant de variables. Es tractava de la petroquímica i de les centrals nuclears. Els vàrem presentar una llista d'incidents i fuites oficialment confirmats des que aquestes instal·lacions varen començar a funcionar. Ja havia succeït, malauradament, l'incendi a Vandellòs I, el 19 d'octubre de 1989, qualificat de nivell 3, que podia haver esdevingut de nivell 6 o 7 i afectar el reactor de grafit-gas (avui tancat i en fase de desmantellament). Els executius de la Time Warner varen estar algunes setmanes meditant sobre el nostre estudi i, finalment, declinaren participar en el parc. La Caixa i Fecsa (en aquells anys propietària del 100% d'Ascó I i del 40% d'Ascó II) acabarien substituint aquella fallida inversió.

La Time Warner, que estava sensibilitzada amb l'accident nuclear de Three Mile Island del 28 de març del 1979, i per la pel·lícula antinuclear The China Syndrome, interpretada per Jane Fonda, Michael Douglas i Jack Lemmon, probablement va pensar que associar un parc temàtic d'oci a un risc atòmic o químic no era una inversió segura a llarg termini. El mite de la seguretat nuclear començava a decaure. Anys després vindrien els accidents de Txernòbil i de Fukushima. Ara els càlculs estadístics de l'Institut Max Planck consideren que un accident nuclear amb fusió del nucli pot passar cada dècada i especialment si s'allarga la vida dels reactors.

Ubicar, doncs, sis nous grans centres turístics amb capacitat de rebre milions de persones relativament a prop d'una macropetroquímica i dues centrals nuclears –que en cas de greu fuita química o radioactiva no donaria temps a portar a terme un pla d'emergència eficaç– no deixa de ser jugar a la ruleta russa. Fa vint anys vaig entendre l'opció de la Time Warner, però ara, que la valoració del risc és més fàcil de precisar, no comprenc la inversió de 4.700 milions d'euros de l'empresari Enrique Bañuelos i la seva inversora Veremonte, igual que la de La Caixa oferint els terrenys. Estic segur que els fons nord-americans voldran aclarir aquesta qüestió abans d'invertir en el clúster d'oci que proposa Barcelona World. Potser ja ho va fer Sheldon Adelson.

Barcelona World és un esquer destinat a seduir sindicats, partits polítics i fins i tot universitats (diuen que ens ajudarà a pagar la inversió científica!) amb els hipotètics 40.000 llocs de treball. La proposta, però, que s'ofereix a les terres de l'Ebre seria estratègicament “raonable” si es tanquessin les nuclears i s'eliminés el perill d'accidents i fuites de la petroquímica. Han pensat els nostres polítics les conseqüències d'un accident màxim en uns dies de plena ocupació? Com s'evacuarien les dotzenes de milers de turistes i famílies que en aquells moments gaudirien de les atraccions en els sis complexes temàtics? Fer compatible els dos models en un mateix territori és tan incoherent com allargar la vida de les nuclears (posant en perill el futur estat català) i alhora fomentar parcs eòlics i solars.

Estem davant d'una nova economia basada en el reciclatge dels guanys dels “reis del totxo” i que s'aprofita de l'estat d'alienació dels sindicats, impotents per fer front a la dinàmica d'aquest tipus d'inversions. Michel Bosquet (André Gorz) va escriure a principis dels vuitanta un assaig premonitori, Adieu au proletariat (Adéu al proletariat). L'intel·lectual francès considerava que la classe treballadora ja no formaria part de cap producció controlable, sinó d'un procés estrany i estranger a ella, un procés productiu que se li oferiria en forma d'“espectacle teledirigit”. La mostra són aquests Eurovegas i Barcelona World als quals s'entreguen en cos i ànima els nostres governants i els seus adlàters comunicadors.