Ofec estètic

I si, mal fos per una vegada, tingués raó Don Miguel (de Unamuno, of course)? I si haguéssim de convenir amb ell fins a quin punt, per aquests nostres verals, vivim (i ens morim) sobreeixits d'estètica?

Això era a mitjan octubre de 1906. Just com qui diu a continuació del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat per aquells dies, el diumenge 21 té lloc a la plaça de bous de Les Arenes un míting “monstre” de Solidaritat Catalana. Hi assisteix, encuriosit, el capitost del noventayochismo hispànic, que una setmana abans, ja que no en el marc del congrés al·ludit, sí almenys en el del teatre Novedades, havia pronunciat una conferència on, sots pretext de l'eusquera, havia aprofitat per carregar contra tot intent de redreçament de la llengua catalana. L'home s'interessa però, també, per la possible correlació entre reivindicació lingüística i reivindicació política. D'on el fet de la seva presència en aquell multitudinari acte d'una iniciativa que, dos anys després, havia de fondre's com un bolado (la perpètua desunió de l'anomenat catalanisme).

A propòsit de la tal avinentesa, no n'escriu Unamuno un article, sinó un poema anisosil·làbic, de títol (així, tal qual) “L'aplec de la protesta”. On, després de la sorneguera concessió de rigor, cromàticament exaltada, etziba a tall d'epifonema allò de tan conegut i de tan mal citat: “¡Seréis siempre unos niños, levantinos! / ¡Os ahoga la estética!”.

I bé, doncs: quanta de la gentada manifestaire de l'11 d'aquest mes votarà, en el cas d'eleccions anticipades, partits d'obediència estrictament catalana? Quanta d'ella s'assabenta que, durant l'orgia banderera de la Diada, PP i UPyD es passen per l'entrecuix 651.650 signatures demanant la recepció de TV3 al País Valencià? Quantes persones, del milió i mig que –diuen– van sortir al carrer, reconvertirà l'estètica de coloraina en ètica de compromís?