Per les barbes del profeta!
A Bordeus, l'11 de setembre passat (potser la data no és casual), un professor d'un institut de formació professional va ser agredit per un alumne d'origen marroquí de resultes d'una discussió trivial a classe sobre qüestions religioses –es veu que al noi, de 18 anys, no se li va posar bé que el mestre afirmés que el Marroc és una teocràcia i no una democràcia. Desagradable però poc sorprenent anècdota, el més rellevant de la qual és que l'agredit s'ha afanyat a trobar excuses al comportament de l'agressor i s'ha adreçat al ministre d'Educació, amb qui espera entrevistar-se per preguntar-li “si es pot, i si sí com, continuar ensenyant certes temàtiques polítiques, religioses i filosòfiques”. L'home no és contrari a la sacrosanta laïcitat francesa però afirma que el que hi ha realment és una “catolaïcitat”, com ho demostraria el fet que el calendari lectiu estigui condicionat per les festes cristianes o es facin arbres de Nadal en els col·legis, i també que els ensenyants haurien de rebre formació sobre la fe islàmica.
A part la ignorància que demostra aquest mestre en atribuir un costum pagà, el de l'arbre, al cristianisme, el més preocupant és la predisposició a adaptar l'activitat educativa a les exigències del més violent dels seus alumnes. Molta gent està interioritzant la política europea enfront de l'ofensiva islàmica, que consisteix a cedir a totes les demandes, en teoria per evitar mals més grans; culpar de racisme i d'intolerància els qui no veuen la necessitat d'importar una ideologia intolerant i racista, i renunciar que l'ordre i la democràcia s'apliquin a determinades “comunitats”, en definitiva a sotmetre's.
Ens fixem en el pretext –una novel·la de Salman Rushdie el 1988, un vestit de Lagerfeld el 1994, unes caricatures en un diari danès el 2005…–, lamentem la inconsciència del transgressor, presentem excuses (i algunes subvencions), però no volem veure que l'ofensiva és constant. El pretext no té cap importància, perquè sempre hi haurà un pretext a punt, per ridícul que sigui —un pel·lícula d'aficionats o un dibuix de Charlie Hebdo—, per desencadenar la violència. És hora de deixar ben clar a tot propagandista de la cosa islàmica que, donat que som uns infidels, estem orgullosos de ser-ho i ens fotem del mort i de qui el vetlla, li concedim (i ja és molt) el dret a amenaçar-nos amb les flames de l'infern, però no a fer de la nostra vida terrenal un infern.
