Final de trajecte

Avui el president del govern, Artur Mas, s'entrevista a La Moncloa amb Mariano Rajoy per parlar del pacte fiscal. És un dia clau per al futur dels ciutadans de Catalunya, perquè la proposta de concert econòmic ha estat superada per la manifestació de la Diada. El convenciment que això de l'encaix de Catalunya a Espanya no dóna més de si ha calat amb força –i amb raons– entre gran part dels catalans. I, després del comunicat del rei, que atesa la irresponsabilitat legal del monarca o és inconstitucional o té el vistiplau de Rajoy, que ahir mateix es declarava totalment contrari al pacte fiscal o a revisar el sistema de finançament, el president Mas tornarà de Madrid amb les mans buides. S'obren, doncs, temps d'incertesa, però, alhora, d'il·lusió.

Determinats sectors, majoritaris, del nacionalisme espanyol no és que no ho entenguin; ho entenen, prou bé que ho entenen, però no volen acceptar la realitat plurinacional d'un estat que minvaria els seus privilegis i el seu poder. Només cal veure com les gasta Rosa Díez, que ha apel·lat a l'article 155 de la Constitució per eliminar l'autonomia de Catalunya “en cas que el govern utilitzi el fons de rescat autonòmic per promoure la secessió”. Cal estar agraït a la líder d'UPD per la seva claredat i per assenyalar el camí als encara indecisos. Ací ningú promou amb diners de l'Estat –tot i que al cap i la fi també són diners dels ciutadans de Catalunya– la secessió. Aquesta ha estat conreada a cops d'incompliments legals (els deutes derivats i no pagats de l'aplicació de l'Estatut de 2006, aprovat pels parlaments català i espanyol, sotmès a referèndum i sancionat al BOE, ai las!, pel rei), de menyspreu de les decisions dels ciutadans de Catalunya (sentència del Tribunal Constitucional), de balances fiscals deficitàries, de boicots als productes catalans, d'atacs contra la nostra llengua (després de trenta anys encara es qüestiona el sistema educatiu d'immersió en català). I ara surt el rei demanant que hem de remar tots en el mateix sentit per treure “el país” de la crisi. Quin país? Aquell que conculca la seva pròpia legalitat, aquell que menysprea, aquell que ha “desaprès d'entendre an els teus fills... que et parl(en) en llengua – no castellana” (Joan Maragall), aquell que ha fet de la solidaritat cobdícia...

La manifestació del dia 11-S no és cap “quimera”, ni els ciutadans de Catalunya estan induïts pel nacionalisme i els interessos electorals de CiU, ni tot ho explica la crisi econòmica. Aquesta mena de consideracions són, un cop més, prova del menyspreu i la desconsideració amb que són percebudes les aspiracions d'autogovern. Són ganes de simplificar i de voler negar l'evidència com si així la realitat desaparegués: el dia 11, milions de persones van sortir als carrers per dignitat i en demanda d'un estat propi, tot i que molts eren contraris a les polítiques d'austeritat i retallades que aplica el govern Mas; polítiques que estan malmetent la cohesió social quan és més necessària que mai per tirar endavant un procés de construcció nacional indefectiblement lligat a la reactivació econòmica.

Però deixem-ho estar. Ni més pedagogia, ni més temps per perdre, perquè la negació reiterada d'aquella realitat plurinacional d'un estat que mai no fou deixa poques sortides. Sefarad fa temps que ha deixat d'escoltar. Ja no és hora de retrets. És massa tard i, a més, no hi ha voluntat d'esmena. Cal, doncs, coratge ja que el camí serà llarg i, com va dir el president Mas, difícil, ple d'obstacles, potser també de desil·lusions i d'ensopegades, de resistència. I necessitat de patriotisme empresarial, sindical i financer. Al final, però, pacient, espera Ítaca.