L'endemà del dissabte

Fa un any i tres mesos –en aquest mateix espai– vaig fer un article sobre Bob Dylan amb motiu del seu setantè aniversari, en part perquè creia que a partir de Together through Life (2009) ja no tornaria a fer cap més àlbum excepcional. El seu proper treball –Christmas in the Heart– semblava confirmar-ho (quan un cantautor es posa a cantar nadales, deu ser perquè es troba tan buit d'idees com aquells novel·listes que comencen a escriure des del punt de vista dels seus animals domèstics). Però vet aquí que el nou àlbum de Dylan, Tempest– llançat un dia abans de la Diada–, fa posar els pèls de punta, de tan estranyament bo que és (no pot ser casualitat que a Anglaterra, ara, Dylan sigui considerat un dels candidats favorits per al premi Nobel de Literatura).

Segons alguns crítics, Tempest no és res més que la barreja habitual dels estils musicals sobre els quals Dylan –tal com va confessar a The Los Angeles Times, el 2004– ha basat gairebé tota la seva obra: himnes protestants, balades angleses i escoceses, cançons de la Carter Family i variacions del blues. Però aquest cop estan transformats per la ràbia final d'un home gran que veu com, al país que l'ha inspirat durant 50 anys, la hipocresia institucional i la violència n'han resultat ser, més que mai, els elements més rellevants. Per això, bona part de les cançons gasten un llenguatge d'una cruesa inusual en Dylan (“Un altre polític que se'ns pixa a sobre quan parla”, “la meva puta jonqui, sense pits”...).

A Catalunya, Quintana i Batiste, Cassasses i Comelade, i Mazoni, entre d'altres, han versionat Dylan. Tant de bo que ells o algú altre intenti fer el mateix amb el comiat definitiu que sospito que és Tempest. Per fer-ho, a més de captar la ràbia esmentada, també, segurament, caldria tenir en compte la indiferència irònica amb què Dylan tracta el tema de la mort, ben present al llarg de l'àlbum, per exemple a Duquesne Whistle: “Escolteu el xiulet de Duquesne, xiula tant que sembla que sigui a la porta de la meva habitació.” No deu ser casualitat que al final del videoclip d'aquesta cançó, Dylan s'acosti al cos sense vida d'un jove que podria ser ell mateix al principi de la seva carrera, l'esquivi com si res, com si no l'hagués vist, i continuï endavant, d'esquena a nosaltres, fins haver sortit del pla.