L'últim gest

Aquesta columna hauria de tenir una part pendent d'emplenar perquè no hi ha columnista, diari, televisió, ràdio o digital que arribi a temps d'atrapar els esdeveniments que passen. No sé si Artur Mas va pensar també en això, mentre era al tren d'alta velocitat que havia de dur-lo de Lleida fins al país on hi ha La Moncloa. Un altre contrasentit de l'AVE dels espanyols: per més de pressa que hagués anat, hauria estat incapaç de portar el nostre president a entrevistar-se amb el president dels espanyols abans que tots els que ens hi havíem interessat sabéssim el resultat d'aquesta trobada. En una societat on es consumís tot el que es produeix i no hi hagués excedent per a les cortesies, s'hauria vist com una despesa incomprensible que el president Mas anés a Madrid a fer una entrevista, sobre la qual, tant ell com el president dels d'allà baix ja havien anunciat prèviament les posicions que defensarien. No és, però, que cap dels dos s'hagués enrocat: és només que un i altre tenien tan poc marge de maniobra com el tren d'alta velocitat, que o passa per les vies que li han marcat o descarrila. I, no obstant, en un món democràtic i civilitzat com en el que volem pensar que vivim, era imprescindible que el president Mas sortís del seu país i anés a Madrid ni que fos per evidenciar que havia trobat tancada l'última porta on trucava. És un món de gestos i de bones formes, un món on se saluda quan s'entra en un lloc o on es perd el temps proposant o escoltant les propostes que arriben. Però és el que hi ha més enllà d'aquestes bones formes el que cada dia més catalans sentim que no existeix a Madrid perquè ells ja saben què volen que sigui Catalunya, independentment del que decidim o votem. Potser aquests més de trenta anys de Transició hauran servit perquè els espanyols es redimeixin de la seva història i tinguin ara l'última oportunitat de deixar que decidim. Potser hagi valgut una mica la pena sacrificar aquestes generacions de catalans que no han pogut anar més enllà del somni de viure en un país lliure. És també per ells que ara ens toca fer-ho.