Una paràbola

“Vet aquí que hi havia un rei que va voler passar comptes amb un seu servent. Va resultar que li era deutor de deu mil talents i, com que no podia pagar, el rei va ordenar que fossin venuts ell i tota la seva família com a esclaus i que li expropiessin tot el que tenia. L'home, desesperat, va implorar paciència al rei. Aquest, mogut a compassió, el va deixar anar i li va perdonar el deute. Però el servent en sortir va trobar un que li devia cent denaris. El va agafat pel coll i l'escanyava perquè pagués. L'altre li demanava paciència, caigut als seus peus. Però ell el va enviar a la presó, fins que algú liquidés el deute. És clar, el rei se'n va assabentar, es va emprenyar molt perquè ell havia perdonat el servent i aquest no havia fet el mateix. Llavors, el va tornar a cridar, el va tractar de malvat perquè no havia estat compassiu amb el seu deutor i, molt irritat, el va lliurar als botxins."

El passatge, manllevat –més o menys– de l'Evangeli (Mt 18,23), és una paràbola, que era una manera de fer entendre la doctrina mostrant fets convencionals de la vida quotidiana. El seu sentit vol expressar que si Déu és infinitament misericordiós, els homes també hem de ser-ho, en la nostra mesura. Aquestes reflexions ens les repetien els capellans en aquells temps, per adoctrinar els nostres caparrons d'infants descreguts. La veritat és que moltes paràboles eren fàcilment entenedores i tenien un cert sentit lògic i moral.

Doncs ara mateix podríem aplicar l'exemple a la majoria de les entitats bancàries. S'han vist arrossegades per la seva negligència i per la desconfiança que plana sobre l'economia espanyola, però davant del panorama, les autoritats monetàries s'han afanyat a abocar-los miles de milions d'euros per tal de salvar-los la cara, i perquè no fessin un crac. Els responsables europeus han estat enormement generosos envers aquestes entitats i, no obstant això, les entitats bancàries, al seu torn, no han fet el mateix amb els clients: han exigit, han amenaçat, han executat, han enviat burofaxos comminatoris, han maniobrat de totes les maneres possibles. Han carregat “interessos de demora” d'un brutal 27% (!) aplicant-los a les quantitats vençudes i no pagades. No s'han estat d'executar les garanties que els particulars havien atorgat, malgrat llevar-los l'habitatge. Han canviat els rostres dels empleats per fer oblidar velles promeses... En certa manera podem dir que –talment com en la paràbola de fa 2.000 anys– han agafat els deutors pel coll i han provat d'escanyar-los econòmicament.

Davant d'aquesta conducta podem pensar que –seguint l'exemple evangèlic– seran entregats els responsables als botxins, és a dir a la justícia? No em contestin. La resposta està escrita en el vent.