La fórmula de promesa
Una de les qüestions delicades –segur que els contraris a l'accés de Catalunya a la sobirania la usaran com a element de confusió– en la nova legislatura parlamentària serà la promesa preceptiva del nou president de la Generalitat en el tràmit d'investidura. Si ha jurat la Constitució, diran, després no la pot incomplir. I, si no la jura, no pot ser president.
Per diverses raons, quan arribi el moment, no caldrà posar-se nerviosos en matèria de juraments. Primer de tot, cal recordar que el 2010 Mas –partim de la hipòtesi que Mas renovi– no va jurar sinó prometre el càrrec. Aclarim que jurar és el mateix que prometre, però afegint-hi Déu per testimoni, és a dir, que jurídicament tant és jurar com prometre. La fórmula de Mas va ser molt enginyosa. La presidenta De Gispert li va preguntar: “Prometeu per la vostra consciència i el vostre honor complir fidelment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat de Catalunya amb fidelitat al rei, la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i les institucions nacionals de Catalunya?”. I Mas va respondre: “Sí, ho prometo i amb plena fidelitat al poble de Catalunya.” La fórmula conté una ambigüitat calculada que, en circumstàncies habituals, passa desapercebuda; però en circumstàncies extraordinàries –per exemple, si el rei, la Constitució o l'Estatut entren en conflicte amb la voluntat expressada pel poble de Catalunya–, la persona que promet té la capacitat (i la necessitat) de posicionar-se a favor d'una de les dues proposicions antagòniques i, òbviament, en contra de l'altra. Fins ara, Mas ha prioritzat la promesa de “fidelitat a les institucions nacionals” i “amb plena fidelitat al poble de Catalunya”
D'altra banda, a la Constitució espanyola no hi apareix explícitament en cap moment la paraula Cataluña (encara menys Catalunya). És a dir, que la fidelitat a la Constitució només obliga mentre Catalunya s'autoconsideri una part d'Espanya i una part de la nació espanyola –repeteixo: la Constitució, en cap moment, diu que Catalunya és una part d'Espanya, ni tampoc diu que Catalunya és una part de la nació espanyola–. A partir del moment en què Catalunya deixi de considerar-se una part d'Espanya i una part de la nació espanyola, no té sentit el fet d'haver promès fidelitat (ni infidelitat) a la Constitució. De fet, no pots ser ni fidel ni infidel a una constitució per la qual no et consideres al·ludit.
Finalment, potser alguns hauran de recordar que, dues vegades, el 22 de juliol del 1969 i el 20
de novembre del 1975, Juan Carlos va jurar els Principios del Movimiento Nacional.